Ara

Un relat de: *_raneta_*

Avui, després de 5 anys aguantant això, he esclatat a plorar com no havia plorat mai. M'he sentit impotent, sola, poruga, espantada, desprotegida, insegura...

He recordat masses moments al meu cap, masses situacions.
Tinc por a que arribi el gran dia. El dia en què s'acabi tot. Tinc por a obrir la boca, a dir el que penso, el que sento o el que ha anat passant amb el temps. Por a la realitat i al futur.

M'agradaria no tenir sentiments, no assabentar-me del què passa, no recordar el què visc; No existir.

M'hagues agradat que les coses no haguessin sigut així o potser ser una criatura sense prendre cap decisió i fer el què toca.

Necessito una conversa per desfogar-me, algunes abraçades de gent que m'estimi, sentir que no estic sola, que puc confiar en la gent, que hi ha gent que m'estima i gent que em recolza, que tan sols és una temporada i que en venen de millors; en definitiva, que val la pena viure!


...La vida és bonica però a vegades complicada...

Comentaris

  • Hi estic d'acord[Ofensiu]
    criptonita | 20-10-2008

    Hi estic d'acord amb tu perquè la vida és bonica però complicada. Tots passem o hem passat per moments dolents, en que pensàvem que ens enfonsaríem... però amb el temps, ens adonem que només es tractava d'una etapa, que ha servit per enfortir-nos, per continuar lluitant pel que volem... i val la pena la lluita, encara que sigui complicada, per aconseguir el que un vol.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: