Aquesta tarda sóc tot teu.

En el silenci d'aquesta plaça, sota la mirada de tots els estels del cel, mentre la campana de Santa Anna ens beneïa, reposaves en els meus braços.
Parlàvem, rèiem, teniem por.

Feia massa temps que els meus llavis buscaven el moment d'arribar als teus. Tu sempre em deies que no però em seguies i et deixaves estimar.

Aquell dia em vas dir: "Aquesta tarda sóc tot teu" i et vaig passejar en la meva bici com un príncep, assegut al volant de l'aparell perquè d'aquesta manera forçava el teu cos a anar enrera i recolzar-se en mi. I tu confiaves i reies i paties a cada semàfor vermell i miraves de reüll com jo olorava els teus cabells que m'acaronàven els llavis. I pedalava a poc a poc per a que aquell moment fos innacabable.
Quina sensació la de tenir-te tan aprop i no poder-te prendre. Quin tremolor del cor encara sento quan recordo el desig d'abraçar-te i fondre'm en tu damunt de la bici...

Vam seure al meu racó favorit de la ciutat i et vas recolzar en mi com si encara anéssim damunt la bici, vas deixar-me olorar de nou els teus cabells i vas tancar els ulls després de deixar-te anar al desig de les meves mans i la meva respiració.
Et vaig fer un petó al front, a la galta, als ulls, a la punta del nas i tu somreies.

Llavors els meus llavis van deixar de ser meus i aquella por de prendre els teus llavis i que tu em diguessis de nou que no es va dissoldre amb les primeres gotes de pluja que regaven el teu rostre reposat en mi i vaig acaronar-te'ls amb els meus i tu els vas entreobrir mentre la campana de Santa Anna i la pluja es fonien en la cançó d'amor més tendra que mai ens han escrit.
Aquell petó va ser la raó per la que havia viscut fins llavors.

El que vindrà, si algun dia tornes a reposar a la meva finestra, petit pardal, serà la raó per seguir vivint eternament.

L'Amor no passa mai.