Un secret compartit

Et vaig seguir amb la mirada durant un any. I en cada racó del teu cos hi vaig deixar una mica de desig. És clar, quan vas començar a parlar-me, l'acumulació de desig que em provocaves era tan gran que no vaig poder fer res més que deixar-me caure en aquell pou profund de l'enamorament, ratllant la bogeria pels teus ulls i la passió pels teus llavis.
Ens vam anar coneixent amb por. Jo t'agradava. Tu eres el meu somni però no t'ho vaig voler dir. Tenia tanta por de perdre't, sabia que podies dir que no, que no ho entendries, que canviaries la teva manera de buscar-me pels passadissos de la facultat, que em giraries l'esquena, que no tornaries a esperar-me per a deixar-te acompanyar als ferrocarrils com cada vespre.
I pujant el carrer Numància, un vespre qualsevol, em vas mirar als ulls.

- Vull explicar-te un secret - em vas dir.
- Digues.
- Però tinc por. No ho he explicat mai a ningú.
- Millor, m'agrada ser el primer en sentir-lo.
- És que tinc por que no ho puguis entendre.

Dins la panxa alguna cosa es va posar a espetegar. La idea de ser el primer ésser humà amb qui anàves a compartir encara que fos la més ínfima cosa em va deixar fora de joc i vas raptar-me, vas apagar tots els sons del carrer, la teva veu era l'única brisa que podia sentir la meva pell en flames.

- Com vols que no ho entengui? A més, tens tot el camí per explicar-ho, i tot demà, i l'altre...

Estaves tan nerviós. No podies mirar-me als ulls i jo te'ls perseguia perquè sabia que ells tenien les paraules que tu no t'atrevies a pronunciar.

El semàfor de la Gran via de Carles III, com si hagués estat pendent de la conversa i es morís de curiositat per saber què m'havies de dir, va fer pampallugejar l'homenet verd i et vas aturar.

- Au, digues-m'ho!
- Si t'ho dic et perdré. No ho entendràs i deixaràs de buscar-me pels passadissos, em giraràs l'esquena i no tornaràs a esperar-me per acompanyar-me a buscar el ferrocarril cada vespre.

La ciutat va desaparèixer als meus ulls. El cos se'm va fondre. El silenci es va fer tan gran que mai havia tingut tanta por de sentir el que en aquell moment ja sabia.

- Faig cara de fer tot això que dius?. A més, jo també tinc el mateix secret.
- No saps què dius. No tens ni idea de què parlo.
- Si que ho sé, veuràs, digues-ho.
- No, digues-ho tu si ho saps, jo m'estic morint.
- Tu i jo fa temps que ens coneixem. He confiat en tu com no ho he fet mai amb ningú, he canviat els meus horaris per tu, ets el més especial que mai he conegut...et sembla prou clar? Diga'm el teu secret.
- Sí...tot això és cert però a tu no t'agraden els nois, oi?
- Doncs no, els nois no m'agraden però tu m'agrades molt.

Em vas agafar les mans i després em vas abraçar.

Diria que aquell semàfor es posa vermell sempre que hi passo per que vol tornar a sentir les paraules i veure els nostres ulls.
Jo sempre li explico la història, i amb els anys potser s'adonarà que aquella nit va veure crèixer dos éssers humans, va veure com dos nens es feien homes, va veure com dos nois s'allunyàven a buscar un tren agafats de la mà...un d'ells tocat d'amor i de mort, l'altre encara encuriosit per la vida.

Ja fa més de quatre anys que t'estimo, pardal.