Aquells temps a Mallorca...

A sa meva petita illa, pots trobar de tot, des de pisos on se veu la mar, fins a casetes amagades per on menys t'imagines.
Sa meva padrina quant era jove va comprar un terreny al cul del món de la meva estimada illa, a n´aquell temps es venien els solars a preu de patató i en va voler un per poder passar s´estiu sense que les finques li tapassin el sol i a prop de sa platja.
Allà seguesc anant jo cada estiu, a Cala Llombards, que forma part de Santanyí, un poble, on vivim ses anècdotes mes importants a s´estiu.
Dins ciutat, vivien a nes centre de Palma, dins aquells carrerons tan estrets que segueixen allà encara ara, que ma mare cada pic que hi passa per anar a fer feina, blasfema contra crist i sa mare per entrar-hi amb es cotxe. Sempre me conta sa típica història de que allà podien quedar-se fins les 9 del vespre sense por, jugant amb ses veïnades a botar sa corda ,s´entretenien amb pepes que feia la meva besàvia, això n´era una altre d'història, quants de pics no ho hauré sentit de sa boca de sa meva padrina, que lis bastava amb un tros de tela i cotó per fer-se una pepeta.
Avui en dia, tot es massa diferent, quant es meu padrí va morir, sa meva padrina va partir des centre de sa ciutat i se'n va anar a viure a un barri tranquil a prop de tot.
Ma mare es va independitzar, i des de que va néixer es meu germà, vivim a n´aquesta casa.
Pot ser molts visquin millor, es veritat, qui no ha vist mai les urbanitzacions privades que dormen uns estrats mes amunt del passeig marítim? Si…aquella zona anomenada Son Vida, on hi ha els personatges mes pintorescs de tot Mallorca…
Una petita illa, però plegada d'històries del rei en Jaume I, els moros que se'n apropiaren de tot, pot ser siguem un punt insignificant en el món, però sempre orgullosos de haver format part d´aquest tros de terra, caigut des de ninguna part dins l'aigua.
Encara me´n record, quant érem petits i ens ensenyaven la silueta del nostre tresor, sempre pensàvem que pareixia la cara d´una cabra de costat, sempre que ens movíem del lloc on estàvem acostumats a estar, pensàvem a quina part de la cara de la cabra ens dirigíem en aquell moment.
Quantes històries he pogut passar a n´aquest paradís en tan sols 16 anys, i quants més en podria passar, pens que m'agradaria haver viscut a n´aquell temps que sempre em conta la meva padrina, i veure la realitat de Mallorca, quant encara hi havia aquells carrers de pedra o quant tothom es veia els diumenges a missa, quant anaves pel carrer i tothom es coneixia…Quant podies deixar la porta oberta, en aquell temps d'en Franco, que ni ma mare va conèixer, quant es vespre passava es "sereno" tocant sa botella de aigua ardent, quant els infants escoltaven els conta contes i les seves rondalles de l'any de la pera, quant el vespre veies els al·lots amb la seva parella passejant tranquil·lament, quant els nins es quedaven bocabadats quant contaven les llegendes de "es drac de na coca" o "el salt de la bella dona" o quant per tots sants es regalaven rosaris als mes petits, quant les dones majors seien a la fresca amb sa seva cadireta i fent ganxet...les torrades en ple carrer...

Avui en dia res es igual, a molts ens hauria anat bé conèixer aquell petit món, quant hi havia alguna cosa més que sortir de marxa pel passeig marítim a fer "botelló" o ficar-se dins una discoteca i intentar lligar amb el primer nin que et passa per davant, i el dia següent, "si te visto no me acuerdo".
Era una altre vida, pero molt més sana i feliç que ara, qui te collons (i perdó per l'expressió) de deixar la porta de ca seva oberta durant es dia? Amb sa quantitat d'immigrants que hi ha cada dia per aquí (que no en tenen cap culpa, ni pretenc ser racista...)
Esper que un dia, no molt enfora d`avui, puguem viure alguna de les coses que van viure fa anys, i que la cultura mallorquina no es perdi per els nous canvis, per les evolucions juvenils, per cap botelló ni cap discoteca, per cap moda...
Mallorca no es una jugueta, es un tresor...