La filla de l'inspector

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

La filla de l'inspector

Els primers rajos de sol s'escolaven per sota de cada una de les persianes de la ciutat austríaca de Linz. Eren dos quarts de set del matí i molts dels habitants feien cas omís de la llum que anunciava l'arribada del nou dia amb insistència.
Els rellotges marcaven les set en punt quan en una caseta groga i blanca del centre de la ciutat, es va sentir un gemec, seguit d'un renec inintel·ligible. Aquesta imprecació, va sorgir de l'habitació de les cortines verd poma amb dos grans ànecs brodats que feien la competència a la immensa vaca, brodada també, que hi havia a l'edredó blau elèctric que la noia del renec havia rebregat fins fer caure, per tal de poder sortir del llit, en el que fins feia uns minuts havia estat somniant dolçament.
La Diana Atkins i Valls, que així era com es deia la noia que ocupava l'habitació de cortines verdes, va desitjar en aquell empipador dia de setembre que la seva vida fes un gir de tres-cents seixanta graus. Mentre estava absorta amb els seus pensaments i desitjos de cada primer dia de curs de tots els anys, els seus peus la van arrossegar maquinalment cap a la cuina. Quan per fi es va adonar d'on era, va fer una ullada ràpida cap al centre de l'habitació. Va comprovar satisfeta que damunt d'una taula de fusta molt senzilla, reposava l'esperat plat gegantí de galetes de tota mena. La Diana va dirigir una mirada de desig cap aquestes i tot segui va dir unes paraules d'agraïment a la dona rabassuda i simpàtica que hi havia al seu costat. La dona, que responia el nom de Mayte, li va retornar la paraula amable amb un somriure i va marxar de la cuina.
La jove va pensar que ja començava a tenir edat de fer-se ella mateixa l'esmorzar, enlloc de deixar que li preparés la seva estimada au-pair. Va agafar la primera deliciosa galeta de xocolata i aquests pensaments li van defugir del cap. Quan va haver escurat el plat, va pujar lentament per les escales i es va dirigir a la sala de bany. Un cop allí, es va treure el pijama de gira-sols que portava posat i va fer una mirada al mirall. Únicament va tenir esma de mirar-se durant una fracció de segon, ja que el veure's grassa la va fer entristir. Mentre es posava sota la dutxa començà a pensar en els seus últims anys d'escola.
Li vingué a la memòria el primer dia que hi anà, amb cinc anys. Recordava perfectament cada detall; ella restava en un racó solitari del jardí de l'escola, ja que cap nen ni nena li havia volgut dir res. Així passà tots els anys d'escolaritat; solitària o bé envoltada de mirades burletes i de nenes presumides que se'n reien de la seva roba passada de moda o bé del seu pentinat hortera i descurat. Llavors, vingué l'institut i res no millorà. Tenia gravat en la memòria aquell dia en que la professora va presentar-la a tots els seus nous companys com la filla de l'inspector. Recordava cadascuna de les mirades escrutadores dels nois i els somriures hipòcrites de les noies en veure-la amb aquell vestuari tan carrincló dins el que havia embotit el seu cos. Tot d'una li vingué la imatge de la funció teatral del centre. Ella volia fer tant si com no de princesa, però finalment va tocar fer-li de soldat, ja que la disfressa de princesa no li cabia. El penúltim any el dibuixava ple dels moments de solitud que ja li eren familiars, els quals aprofitava per estudiar. Finalment, l'últim any fou el ball de l'institut. Havia imaginat infinitat de cops aquell dia. Des que era petita, havia cregut que aquell dia el seu príncep blau li declararia el seu amor i ballaria amb ella fins que sortís el Sol. Li feia mal recordar el que realment havia succeït, però els seus records brollaven com la sang d'una ferida oberta i ja no els podia controlar. De sobte, es va trobar enfundada en el vestit fúcsia que el seu afable pare li havia comprat per a l'ocasió. Estava entrant sola a la pista de ball on es celebrava la festa quan en Peter Davies, el noi més ben plantat de l'institut se li acostà per la dreta amb pas decidit. Ella va mirar-lo i va enrogir. Ell, però va fer com si no hagués vist res i va demanar-li un ball. Va sonar lost time, la seva cançó preferida i en aquell precís moment se li va declarar dolçament. Un calfred recorregué el seu cos nu, el mateix calfred que li recorregué el cos en aquell moment del ball. Tenia els ulls brillants i ell somreia tímidament, la Diana se li havia acostat per fer-li un petó però la bombolla dins la que estava explotà de sobte, com si hagués estat punxada per la més cruel de les agulles, quan en Peter el va esquivar i va esclafir a riure. Tots els de la festa reien, alguns fins i tot gosaven assenyalar-la amb el dit. Ella tan sols havia volgut entregar el seu primer petó i li havien esmicolat el cor sense miraments. Totes les cares de la gent rient de bona gana se li van aparèixer, amb una ruixada d'aigua les esborrà.
S'ensabonà bé i va sortir de la dutxa mentre s'intentava convèncer a ella mateixa de que aquell primer any a la universitat, tot seria molt diferent.
Es va posar uns texans foscos i una samarreta blau cel que resava H2O en lletres grogues. Es recollí els cabells de color castany taronjós, es maquillà els seus ulls de color mel i es delineà, igual que havia vist fer a la seva revista preferida, els llavis molsuts i petits amb un perfilador rosat.
Quan el rellotge marcava les vuit, sortí de casa i caminant lentament, arribà fins la universitat. Quan era davant de la majestuosa porta, l'assaltaren milers de dubtes; realment volia estudiar telecomunicacions? La decisió de fer aquell màster en enginyeria era encertada? Es desfeu dels dubtes inútils com qui aparta una mosca empipadora i entrà a l'aula.
Recorregué la sala amb la mirada i respirà alleugerida en veure que cap dels seus antics companys hi era. Al finalitzar les dues primeres hores i després de demostrar a tothom que dominava a la perfecció la matèria, sortí al jardí del campus universitari. La Diana pensà que era el jardí més bonic que mai havia vist, es sentia en pau amb ella mateixa. Va passejar entre esponjosos clavells i boniques roses, contemplà preciosos tarongers encara florits i es disposava a donar gràcies a Déu davant d'un rierol, quan una veu d'espinguet l'anomenà.
- Diana vaca Atkins, la filla de l'inspector - començà a dir una noia alta i forta - què t'ha portat per aquí?
- Deixa'm Betty siusplau -contestà la Diana acoquinada
- Diana, Diana, Diana, sempre igual - li digué la Betty Lavoisier en to de fals reny- no veus que vull ser la teva amiga?
L'Audrey Lefox, amiga inseparable de la Betty deixà anar una riallada eixordadora.
- Calla Audrey, que la faràs enfadar i… ja saps qui és el seu pare oi? - continuà la Betty amb ulls juganers- Perquè vegis que no sóc mala noia, Diana, et donaré un consell: si et vols maquillar, siusplau, fes-ho amb gust - agità la seva cabellera fosca i arrissada- ai, que desconsiderada que sóc, ja no recordava que tu no en tens, jajaja - L'Audrey i una rotllana considerable de gent, que s'havia format al voltant de les dues noies, no podien parar de riure - bé adéu Diana sargantana - digué la Betty abans de marxar.
Per les galtes rodanxones de la Diana començà a caure un plugim de llàgrimes que no podia reprimir. A mesura que la rotllana que hi havia al seu voltant s'anava desfent, les llàgrimes es feien més i més doloroses, ja no podia suportar la situació.
Va decidir anar-se'n a casa seva. A partir d'aquell humiliant primer dia, no va parlar amb ningú i restà com tots els anys que recordava es a dir, sola.
Aquella sepulcral solitud, fou trencada inesperadament el dia dos de novembre, dia del seu divuitè aniversari. Al matí, quan obrí la taquilla rutinàriament, com cada dia, una petita postal de felicitació un xic rebregada caigué de l'interior. La Diana s'ajupí i la recollí; quan va veure que la firmava en Ross Ochumen el cor li va començar a bategar molt fort. Durant un instant, va creure amb il·lusió que ell l'estimava, però en Peter Davies del ball de l'institut aparegué de sobte a la seva ment. Sens compassió trencà la carta d'aquell que creia que podria passar una bona estona enrien-se'n d'ella.
Quan acabà a tortura de les classes, es dirigí cap a la biblioteca, lloc que s'havia convertit en el seu refugi personal conta la marginació que li havien atorgat els seus companys. S'assegué a una taula del fons de la sala i tragué un llibre de la seva motxilla lilosa. Es disposava a obrir-lo quan en Ross s'assegué, sorollosament, al seu costat. La noia l'ignorà i seguí fent la seva feina. En canvi, ell, actuava de manera intranquil·la i no es podia concentrar. Jugava amb les seves mans, inquiet, durant un moment va semblar que empal·lidia i tot seguit es decidí a parlar.
- Escolta'm Diana siusplau. És evident que no he vingut aquí per estudiar - en Ross va mirar el seu llibre de matemàtiques amb una expressió de culpabilitat - jo… només volia que em permetessis llegir-te un poema que he escrit especialment per a tu.
Per primer cop en tota l'estona, la Diana va aixecar el cap del llibre que estava estudiant i mirà al seu company amb una expressió confusa. El gest no passà inadvertit pel noi, que es pentinà maldestrament els cabells de color palla mentre mirava la noia amb una malícia, imperceptible, tenyida de blau.
-Jo era una ànima perduda per una vida grisa
era rodamón en una terra solitària
fins que trobí els teus ulls de mel fosa
Diana ets…
- Senyor Ross Ochumen!!! - la veu antipàtica de la vella bibliotecària, la Mme Busdol anomenada en secret "la Mussol", es va acostar precipitadament cap on era el noi i el mirà amb els seus ulls esbatanats- fora ara mateix de la biblioteca!
En Ross s'aixecà, agafà el seu llibre de matemàtiques, se'l posà sota el braç i marxà xiulant alegrement. Totes les noies de la biblioteca se'l van quedar mirant de reüll, quan va sortir de la sala es sentiren alguns sospirs d'enamorament mal dissimulats.
La Diana pensà que no era possible que el noi més ben plantat i interessant que mai havia vist es fixés e
n ella. Tot i així, acabà canviant d'opinió després de molts mesos d'escenes semblants a la d'aquell dia, algunes fins i tot incloïen l'esbronc de la rabiüda Mussol.
Quan acabà el primer any, la Diana i en Ross començaren a sortir plegats. La filla de l'inspector vivia en un món on tot eren flors i violes, estimava en Ross i ell, que ja havia acabat els estudis i treballava de policia, l'esperava cada migdia a la sortida de la universitat. La Diana estava orgullosa d'ella mateixa i li encantava sentir les mirades envejoses de la Betty Lavoisier i de les seves amiguetes, era una sensació nova i molt agradable per a ella. El seu xicot la feia sentir una persona única i especial; per això quan al seu últim any de carrera li va demanar la mà, acceptà encantada.
Es casaren un vint-i-cinc de juny, just al finalitzar les classes. L'enllaç fou molt bonic i emotiu, ja que el pare de la Diana, l'inspector, tractava i estimava el seu gendre com si fos fill seu.
El jove matrimoni s'instal·là en un luxós dúplex a les afores de Linz, el qual va ser decorat per l'immillorable gust del nuvi. Passaren molts mesos i la parella continuava essent tant feliç com al principi; junts havien passat mals tràngols, com la mort del pare de la muller, però també havien rebut alegries, com quan el jove policia fou ascendit a inspector o quan havien passat unes agradables vacances a Florència.
El cas, és que feia dos anys justos d'aquell vint-i-cinc de juny tan especial i la parella es disposava a celebrar-ho. Vestits de manera elegantíssima i impecable, els nuvis sopaven tranquil·lament al menjador de casa seva. Fora, estava plovent i de sobte la Diana recordà que s'havia deixat la finestra de l'estudi oberta. Ho comunicà al seu marit i pujà les escales ràpidament. Entrà a la cambra i quan es disposava a tancar la finestra l'ordinador portàtil del seu marit emeté un soroll agut que enunciava l'arribada d'un email. Amb aire innocent, obrí el correu. La cara de la noia mostrà la seva sorpresa en veure que la Betty Lavoisier, aquella antiga companya que sempre l'havia molestat, era l'autora de la carta. Mentre estava llegint, li semblà veure-la repetint totes aquelles paraules.
-Hola Ross, amor meu! - començava - no puc estar ni un dia més sense tu, et necessito per a mi sola, ja no puc suportar més veure't amb aquella horrible Diana. Deixa-la siusplau i casa't amb mi, cinc anys ja són masses per seguir-nos estimant en secret, no trobes? Ara que ja ets inspector de policia gràcies a les influències de la teva innocent muller, no tens perquè seguir fingint que l'estimes. Sé que em vas dir que no ho podies fer, que li partiries el cor i que sense tu no podria sobreviure, sé que és crèdula i infantil, però jo ja no vull fingir més; tu tries: ella o jo.
Sé que m'estimés tant com em vas confessar i confio en que sabràs triar bé. Simplement, t'estimo.
La pluja li esquitxava la cara i les fines gotes d'aigua es barrejaven amb les llàgrimes que brotaven dels seus ulls i relliscaven lentament pel seu rostre. Allò era el pitjor que mai li havia passat, el seu matrimoni, era tan sols una simple i absurda broma de mal gust que ja havia durat massa. Tenia el cor fet miques i les idees tèrboles, però aquell dia la noia crèdula i innocent marxà d'aquell cau d'engany, interès i malícia sense acomiadar-se, deixant únicament la pantalla de l'ordinador, on es podia llegir la terrible però útil carta, encesa.
D'aquell dia, ja en fa cinc estius i la ciutat de Linz continua igual que quan hi havia aquella noia de cabells ataronjats i dolços ulls de mel, ulls que ara, són com dos ganivets sense compassió impassibles a qualssevol esdeveniment.
Aquestes pupil·les acostumades a veure córrer sang, aparegueren una fosca nit de novembre al lloc on havien crescut; Linz. Enmig de la foscor un cos àgil es mogué. Era el cos d'una noia esprimatxada, astuta com una guineu a la que la vida no havia tractat gaire bé. Tenia els llavis petits i molsuts i una llarga cabellera negra. la noia, que anteriorment responia al nom de Diana, havia viatjat per tot el món i actualment era una de les despietades líders de la màfia italiana, més coneguda com a Clavel Nero. Els seus viatges havien canviat molt més que el seu nom i el color dels seus cabells; de fet, l'únic que conservava de la noia innocent que havia estat, eren els llavis, els records i la tendresa melosa que de tant en tant la delatava, quan es reflectia en els seus ulls.
La figura fosca i àgil entrà com una ombra dins d'una casa del centre de la ciutat; la casa del químic rus Nodorik Vanicov. Sense fer el més mínim soroll s'escorregué dins l'habitació de matrimoni. De dins de la jaqueta llarga i negra que duia, en tragué una arma amb silenciador incorporat. Disparà un tret al cap de les víctimes, el pols no li tremolà; la precisió dels seus moviments era admirable. Els dos morts, com dos ninots de plàstic, van seguir en la mateixa posició en la que estaven, havien estat massa lents com per adonar-se'n del que els acabava de passar. Tot seguit, les mans fines i acurades de l'impertorbable assassina obriren el primer calaix de la tauleta de nit de l'home. En tragué un sobre blanc segellat que, degut a la seva gran importància, guardà a l'interior de la seva samarreta ajustada, també negra com la resta del seu vestuari. Deixà un clavell negre, flor que estampava el seu nom, damunt els cossos dels quals havia estat el botxí.
Es disposava a marxar quan un home amb els cabells de color palla la cridà pel seu antic nom. Es girà enfurismada, els seus ulls letals semblaven assassinar sense ajuda de cap arma, havia reconegut l'inspector de la policia i marit seu, en Ross. Amb rapidesa li donà l'esquena i feu el gest de voler sortir per la finestra. El vidre li feu de mirall; l'inspector l'estava encanonant amb la pistola. Sense pensar, tragué el ganivet que penjava del seu cinturó. El llançà, amb un moviment imperceptible i quasi reflex al pit de l'home. Els ulls blaus d'en Ross es tenyiren de sang i els seus llavis només pogueren pronunciar el nom de la noia amb la que feia set anys s'havia casat. Aquesta, mirà amb menyspreu el cos immòbil de l'ésser que més mal li havia fet i li digué:
-Ara veus Ross, que no sóc tan innocent com creies. No m'hauries d'haver intentat eliminar. Qui s'interposa en els meus plans, mor i com has pogut comprovar, sóc millor assassina que muller, encara que d'aquí poc ja seré una vídua- afegí les últimes paraules en un to burleta, com si el que estava passant no fos res més que una inofensiva bajanada infantil.
La noia agità els seus cabells satisfeta, sabia que el seu marit encara la podia sentir.
-Ah! i siusplau -va dir- anomenem Clavel Nero d'ara en endavant
Llençà un clavell negre sobre el cos agonitzant de l'inspector. Lleugera i sense fer una ullada cap enrere, fugí saltant per la finestra. Se sentia com si acabés d'enterrar el seu passat en un pou sense fons, satisfeta, es perdé en la foscor.


Comentaris

  • Tens algun conte de Nadal?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 14-11-2005 | Valoració: 10

    Hola;

    Des de www.guimera.info disn la Tribuna, tribuna@guimera.info volem fer-ne una de grossa, durant el proper desembre publicar NOMES contes de Nadal [ amb imatge, vols )

    Vols participar ?

    mora.a@guimera.info

    Coneixes ja www.guimera.info ?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: