La flor de Vyl

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

La flor de Vyl
Eren les cinc en punt de la matinada. La Cristina, una noia menuda, de llargs cabells ondulats i negres, un negre més negre que qualsevol altre, divertida, riallera i de moviments àgils i nerviosos, sortia de la discoteca agafada de la mà d'un noi al que desconeixia el nom. S'havien conegut al pòdium de Pachà faria unes dues hores, i la veritat, ell se li va acostar un xic massa i des d'aleshores havia perdut el món i les amigues de vista. Encara que ella volgués autoconvèncer's, havia begut bastant. Aquell dia era especial, celebrava el seu aniversari, complia 16 anys, estava feliç, vestia una faldilla extremadament curta, regal de la Maria, la seva millor amiga, i s'agradava, estava còmoda amb ella mateixa i això li provocava una eufòria diferent, especial, una eufòria que la incitava a menjar-se el món, i es sentia capaç de fer-ho.
Es dirigien a un Polo negre propietat d'ell. En el fons, ella no estava segura, però l'alcohol operava en nom seu. Va pujar-hi sense dir ni piu. Una vegada allà dintre i amb Evanescence sonant altíssim, li va dir que la duria a un lloc que no oblidaria mai. La nit es presentava clara, calorosa, si miraves al cel es veien multitud d'estels. La lluna brillava a l'oest del firmament, amb unes dimensions que poques vegades es podia veure, a més, el sol reflectia a la seva superfície i el color d'aquesta era un ataronjat vermellós. Fantàstica, inoblidable. Per l'est començava a despuntar el sol, la panoràmica feia goig d'observar-la, hauria donat qualsevol cosa per poder aturar aquell moment, quedar-se tota la vida observant aquell cel, ja que sense adonar-se, ja no tornaria a mirar aquell cel amb els mateixos ulls, ja no tornaria a sentir el mateix cada vegada que es fixés en aquella capriciosa i peculiar barreja de colors.
Ell controlava bé la situació, i va enfilar la Rabassada com si res. Una vegada va arribar a Vallvidrera, s'aturà en un mirador. La vista era preciosa, no podia deixar de mirar, la vermellor del sol despuntava entre les muntanyes, confonent la boirina del matí amb els raigs vellutats de l'astre. Va parar el motor i va canviar la cançó per la número 8, una mica més lenta. El so de la música es confonia amb la remor del vent, i el vol dels ocells que creuaven fugaçment el parabrisa la relaxava.
____________________________________________________________________________Deia que tenia els ulls més macos que mai hagués vist. Mentre li deia això, les seves mans anaven enfilant lentament ventre amunt. La sensació que sentia li agradava però ell es va començar a engrescar i la Cristina estava cada cop més neguitosa i veia que la situació se li anava escapant de les mans. No volia, però no trobava ni forces ni empenta per aturar la conjuntura. Ell ja començava a pujar-li la faldilla i a canviar el to romàntic. La Cristina va intentar parar-li els peus, dient-li que no podia, que no, que no volia continuar, que parés i que la dugués a casa altra vegada. El noi no li va fer cas, va dir que es calmés, que estava molt tensa, que tot aniria perfecte, que ja veuria. Però ella no volia. En veure que ella no cooperava, la seva mà va creuar l'aire fent un xiulet sord que va acabar a la galta d'ella. Li acabava de esbotzar una bufetada a la cara. Estava commocionada. Ella va començar a lluitar, però de seguida ell la va dominar i les forces se li acabaren. Amb una empenta la llençà al seient del darrera a la vegada que li treia la minifaldilla i li arrencava les calces d'una estrebada.
Ella plorava, les llàgrimes li corrien galta avall, volia cridar, però no li sortia res, cap so, cap soroll. No podia pensar. Estava rígida. Només podia pensar en el dolor, en la por. Al final va poder cridar, però de forma molt hàbil el noi va introduir una bola de roba a la seva boca. Ella estava histèrica, es veia impotent; sentia dolor, però a la vegada ràbia i fàstic, molt de fàstic.
Van passar hores, o potser minuts. Continuava sonant la mateixa cançó, però, a ella, li van semblar vides senceres, moments eterns que no tenien final.
Quan ell es va cansar, d'una puntada la va llençar a la cuneta, cridant-li tota una llarga llista d'obscenitats abans de prémer l'accelerador i deixar la Cristina enmig del buit; mig despullada, plena de sorra, de fulles seques i d'altres substàncies que desconeixia la procedència; i la seva bossa a la que li faltaven tots els diners. A sobre de violador fill de puta lladre.
Era trenc d'alba, i no tenia valor de fer res. No volia trucar els seus pares, per ells estava a casa de l'Elena veient pel·lícules de por. Després de llarga estona plorant de desesperació, va decidir trucar una ambulància. Mentre trucava maldeia el dia del seu aniversari, sabia que no oblidaria mai aquell moment, la ràbia que va sentir, la cara del culpable. La seva mirada es perdia en la que moments abans havia classificat de preciosa vista, ara només volia esborrar-la, menyspreava aquell lloc, menyspreava aquell moment, es menyspreava a si mateixa. L'ambulància no va tardar en arribar. De seguida, la van dur a l'hospital per fer-li un reconeixement. Es va trobar perduda, desorientada, sense saber què fer, estava molt inquieta, els tubs, cables, metges i infermeres no la deixaven pensar, no sabia què passaria, i aquell desconcert l'amoïnava, l'afligia fins a tal punt de no poder mantenir-se en peu, de voler cridar i no poder, de voler parlar i percebre que ningú l'escoltaria. Mentre esperava asseguda en una cadira, va començar a perdre el món de vista, no sentia res més que un zumzeig persistent i la mirada se li ennuvolava, transformant la realitat en una simple taca negra. L'últim que recorda va ser l'estrèpit que va causar al caure al terra, llençant contra aquest la cadira en la que estava recolzada. La noia va perdre el coneixement durant un llarg dia, i l'enigma entorn ella creixia, ja que la noia havia trucat a l'ambulància però a causa de la seva commoció no recordava res, ni el seu nom ni el seu número de telèfon ni res de res, i a més no duia cap tipus de documentació ni targeta per poder avisar els seus pares. Finalment, quan la Cristina va despertar setze hores després, recordava tot el que havia de recordar, les coses bones i les dolentes. Va facilitar el telèfon de casa seva i en breu van trucar els seus pares, però després d'haver reflexionat sobre el que havia passat va adonar-se que aquella trucada era l'última que hauria volgut que fessin els metges, però en el profund del seu cor va notar una lleugeresa molt agraïda, notava que el seu pare ho arreglaria, que ell resoldria el desgavell i que tot tornaria a la realitat. Volia ser la primera en parlar amb ells, sabia com tractar els seus pares, sabia com parlar-los per obtenir l'afecte desitjat; però volia per sobre de totes les coses despertar-se, llevar-se del llit i descobrir que allò havia estat un somni, però no va ser així, el seu pare va entrar cridant, els metges li ho havien explicat tot, allò no era una il·lusió, era la trista realitat, els crits del seu pare acusant-la d'irresponsable i immadura, culpant-la del que havia ocorregut, atorgant la falta del que havia succeït solament a la seva

____________________________________________________________________________
forma de vestir i de comportar-se, la va titllar de provocadora, seductora i temptadora del pecat, aquelles acusacions falses van ferir els sentiments d'ella i li van demostrar a la Cristina que aquell home no era el seu pare, des d'aquell precís moment, en aquella habitació d'hospital, aquell home va perdre tot el respecte que li tenia, va passar d'estimar-lo a odiar-lo, aquell va ser el principi d'una difícil convivència i el fruit del malestar de la Cristina. Va descobrir una persona injusta, transformadora de la realitat, modificant una violació, un abús sexual en contra de la seva voluntat com una incitació al plaer sexual, la va tractar de prostituta sense saber la veritat del que havia passat.
Va ser el final, creia que es moria. Tot li va caure al damunt. Volia desaparèixer.
Finalment, es va tornar a desplomar al terra d'aquell auster hospital amb un atac de pànic. No va despertar fins onze dies després, no sabia on era, no sabia què feia en aquella habitació que no era la seva. Tenia fred, gana i moltes ganes de vomitar. Va mirar al seu voltant, va costar-li molt recordar-se d'on era, li feia mal el cap, pretenia llevar-se, volia marxar, acabava de memorar l'infern que havia acabat de passar. Desconeixia quan de temps havia passat. Hauria donat el que fos perquè tot hagués estat un somni, però quan va topar amb els ulls plorosos de la mare, aquella mirada cansada, preocupada, desesperada, s'adonà que era real, que no era una fantasia com tant havia desitjat, la seva mare li va dir que estava embarassada i que tindria aquell fill. Aquella notícia va astorar la poca felicitat que li quedava, va notar el trencament dels últims flocs d'esperança que li restaven, i l'únic que va notar va ser el principi del fi, el principi d'un llarg i dolorós malson, l'inici de la solitud, les úniques persones que creia que mai la decebrien, li havien fallat. Tot s'havia esguerrat. El seu pare creia que aquella experiència li serviria com a lliçó, que s'ho havia buscat ella per anar vestida com anava i comportar-se de la forma com creia que es comportava, provocant i incitant les relacions sexuals espontànies. La Cristina no es podia avenir, no comprenia el seu pare, aquella manca d'amor cap a la seva filla, però no recordava que ell estava en contra de
l'avortament. Fos qui fos el pare, havia recaigut sobre ella una gran responsabilitat, tenir el fill que esperava, o això és el que opinava el seu pare.
____________________________________________________________________________
Van passar els mesos, cada vegada estava més grossa, li feia vergonya parlar amb la gent, va deixar de parlar amb els seus companys d'institut, va deixar d'anar al conservatori i a les classes de teatre, evitava el carrer, volia ser invisible, evitar les
preguntes i els comentaris que la feien sentir pitjor del que ja es trobava, deprimida, desgraciada, amargada i incompresa per la resta. Volia viure a l'ombra de la societat perquè es sentia mancada d'amor, però inevitablement un 15 de maig la Cristina va tenir el fill, millor dit dos, bessones, dues precioses i sanes nenes.
La Cristina va deixar d'estudiar, de sortir, es dedicava plenament a les seves criatures, no es movia de casa i tampoc es relacionava, exceptuant els moments en què algun amic oblidat la visitava. Es va centrar solament en les seves dues filles. Vivia per elles, moriria per elles. Necessitava tenir-les al costat per sentir-se reconfortada, plena, a gust. Amb el temps es va tornar més esquerpa, més insociable. Feia temps que no es portava bé amb el seu pare, encara li guardava rencor per tot el mal que li havia fet, el sentir-se humiliada, el fet de veure's incompresa, comprovar que no tenia ni veu ni vot pel que feia a la seva pròpia vida, no haver-li deixat decidir sobre el seu embaràs; però la relació amb la seva mare era totalment diferent, amb ella era amable, sincera, ja que era l'única persona sensata amb qui podia parlar sense haver d'alçar la veu. Les nenes creixien en una llar plena d'odis i rancors, però l'amor que la seva mare els proporcionava feia equilibrar aquell malestar. Passaven els dies, i les petites es feien grans.
Els nadons van créixer, gairebé tres anys. Per la Cristina havia passat una eternitat. Havia viscut entre el dolor i la alegria. Aquell temps havia estat una lluita contínua, les visites al psiquiatra cada vegada eren més constants, necessitava oblidar el que havia passat, però quan més ho intentava, més ho recordava. Tenia malsons, no podia descansar, durant els dies estava irascible, fins que un dia, mica en mica, va deixar de capficar-se en el passat, només tenia ulls per a elles, les bessones eren les que l'ajudaven a viure, a sobreviure en aquell món que ja no comprenia, en aquell món que havia perdut sentit per ella.

____________________________________________________________________________
El dia dels seus aniversaris van ser convidats a casa d'uns amics dels seus pares. Era una nit tranquil·la, clara i calorosa. Els grills cantaven i les bessones estaven felices, radiants, alegres, com sempre. Duien uns vestits idèntics, regals dels seus avis. La Cristina també es trobava feliç, estava feliç pel simple fet que les seves filles ho estiguessin. Tot va anar perfecte, el sopar tranquil i la Cristina encantadora, no va necessitar cap tranquil·litzant dels que li havia receptat el metge. Les nenes complien tres anys.
Després de sopar, mentre parlava amb el Marc, el fill de la família amfitriona, es va posar a plorar. No sabia per què. L'emocionava veure jugar la Lucia i la Penèlope com si res, alienes a tot, sense que els importés el que havia passat tres anys abans.
Mentre plorava, una Penèlope temorosa se li va acostar i li va fer un petó a la vegada que li deia un: - mama, t'estimo, no ploris -. A la Cristina se li va desfer el cor. Sense adonar-se'n va començar a parlar creient-se sola.
- Va ser un part fàcil, des del primer moment ho vaig saber. Sempre eren bones. Primer va sortir la Lucia, va pesar poc menys de quilo i mig, tenia el caparró morat i els dits encongits, va plorar molt poquet, de seguida es va calmar. Igual que ara, no plora mai, és callada, a vegades massa i tot, però és així, observadora, com si ho volgués estudiar tot. Li vaig posar Lucia per la cançó del Serrat, sóc una enamorada de la cançó, sobretot quan la canta el Noriega a la pel·lícula de Cha Cha Cha. Sé que és una bajanada, però sabia que es diria així.
Després va néixer la Penèlope, pesava un quilogram tres-cents, tot diferent, aquesta va plorar i plorar durant molt temps, volia que estiguéssim per ella. Tenia els ulls oberts, com si tingués ganes de coneixe'm. Reia. Igual que ara, és totalment diferent a la seva germana, sempre està parlant i riu, riu moltíssim.
Li vaig posar Penèlope perquè sempre m'he imaginat una noia amb aquest nom a la vora del mar amb una gran pamela blanca al cap mirant l'infinit. Una noia amb infinitud de plans, d'idees, amb tota la vida pel davant, plena de somnis i d'esperança. Això mateix, esperança. És el que necessiten en aquesta vida, esperança.

____________________________________________________________________________
Es van passar 3 mesos a la incubadora, tenia por, molta por de perdre-les, però dia a dia em demostraven que volien viure, que el dolor havia servit per alguna cosa, que elles havien vingut a ajudar-me, a proporcionar-me l'amor que m'havia mancat durant aquell temps; i ho van aconseguir. Sempre he pensat que elles dues s'entenen. Sempre amb aquesta complicitat que les uneix, aquestes cares de saber què pensa una i què deixa de pensar l'altra, crec que elles dues són molt més del que ens pensem, són els meus angelets de la guarda.-
Va continuar plorant, però aquesta vegada abraçada al seu amic. Ja no se'n recordava què era l'amor, què era una abraçada sincera.
De sobte, enmig d'aquell sentiment de tendresa que els rodejava a tots dos, li va venir a la ment allò que havia aconseguit soterrar feia anys. Va arrencar a plorar altra vegada. Els records, els mals records, li encongien el cor, els records la cremaven per dintre, feien que la ira i el dolor tornessin a flor de pell, la feien tornar a sentir petita i vulnerable; però va saber contenir-se, va aconseguir pensar en les petites, en el meravelloses que eren. En tot el que significaven per a ella.
La Lucia i la Penèlope dormien silenciosament al llit del Marc, no se n'havien adonat.
La Cristina les acaronava, mentre els ulls se li tornaven a omplir de llàgrimes. Se les estimava tant, elles eren l'únic que tenia. Durant tantes nits havia somniat l'impossible, el sentir la paraula perdó de la boca del seu pare, l'escoltar les paraules de disculpa sobre el que havia succeït, però aquell moment no va arribar mai, hauria donat el que fos perquè tornés a regnar l'amor entre tota la seva família, però no, aquell moment no havia arribat i havia d'amollar-se. Però li era indiferent perquè ara les seves filles omplien el seu món, i en certa part, havia d'agrair-li aquest fet al seu pare, encara que mai es veiés amb cor. Per a ella, mentre les dues estiguessin allà, solament elles, el món podia deixar de girar si volgués, ella ja era feliç.
Va aixecar el cap i va mirar pel balcó, la imatge amb la que va topar li va fer tornar a vessar llàgrimes, el cel era el mateix que el dia que sortia de la discoteca, sabia que mai oblidaria aquella experiència, però al mirar els dos petits cossos que dormien al llit va descobrir que ara no estava sola.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: