Ocàs

Ocàs



Reflex del sol llevant sobre les ones. Són les vuit del matí. M'assec en una roca humida de l'escullera i observo meravellat l'esplèndid mar que s'estén davant els meus fascinats ulls.
Ara arriba el meu vell amic, com cada dia des de fa tant de temps. El seu nom és Emili, i la seva anciana edat parla del seu sentiment de malenconia. Ell no ho sap, però fa molt de temps que l'observo, cada matí, a les vuit. S'asseu sobre un roc i roman allí pensant cada dia en el mateix. Reflexiona sobre el seu temps, i la seva llum, que fugen davant seu inevitablement. Li agrada sentir el vaivé de les ones ben a prop, i notar sobre la seva arrugada pell les milers de petites gotes d'aigua que salten quan el mar trenca violentament contra el rocall. Mentrestant, medita sobre el temps que li manca. Té present que la mort no ha de tardar. I això li provoca una angoixa que no el deixa ser feliç en la seva vellesa. Amb la mirada ben fixa a l'horitzó mediterrani, inspira profundament l'aire de mar que arriba a la costa i porta notícies de temps perduts. Aquells temps que no tornarà a gaudir, sobre el seu vaixell pesquer, solcant les ones on es reflectia el meravellós astre rei. Mai tornarà a veure aquell reflex com el veia abans, mai més tornarà a sentir la llibertat a flor de pell.
Recorda la càndida Alícia, que va morir en la seva joventut. Allò va paralitzar la vida de l'Emili per sempre. Es va convertir en un ermità durant anys. Ara se n'adona, de que aquella llum que tant ha menyspreat des de llavors s'està fonent, i aviat arribarà la foscor. Té por.
Torno a contemplar el miraculós Mediterrani que s'exhibeix amb tota la seva esplendor, la força de les ones i la seva sempre preciosa brillantor. I un matí més l'Emili es sent fascinat pel mar, principi i fi de tots els temps, de totes les vides. S'abstrau amb el reflex de la llum que es desintegra en mil reverberacions fugaces i intermitents, sobre les verdes i blaves ones que arriben a l'escullera amb parsimònia solemne. El mirall natural que representen les aigües pel cel i la llum provoquen admiració en l'Emili. Silenciós, observa amb resignació el meravellós sol que s'aixeca i s'allunya de l'horitzó marítim, símbol de l'ansiejada joventut que no tornarà a assaborir.
El so de les gavines porta ara missatges del passat. Aquells matins sobre la seva petita barca menorquina, travessant núvols de formoses gavines voladores que pescaven l'esmorzar, i el feien sentir viu i jove. I l', al seu costat, acaronant-lo i recolzant-li el seu cap sobre l'espatlla . Aquell so de les blanques aus inquietes que envoltaven el vaixell, santuari dels enamorats, és ja un record del passat que es difumina amb el pas dels anys i ja només retorna a la seva atordida memòria quan és prop del mar.

Reflex del sol llevant sobre les ones. Són les vuit del matí. Comença un nou dia. El cel, trobada heterogènia entre colors grisos i blaus, deixa filtrar-se entre núvols amenaçadors raigs de llum que arriben a la superfície del Mediterrani, contrastant-se amb la foscor que envaeix aquest dia. Seu sobre la seva roca, i torna a envejar la joventut, i desitja amb totes les seves forces el temps que la vida li va arrabassar. Comença a ploure, tot i així el sol i el seu reflex, com jo, i l'Emili, restem aliens a la turmenta. La tristesa i la impotència davant de la força del pas del temps envaeixen l'ambient. El mar sembla revelar-se i castiga les roques amb escuma blanca que cau sobre el meu vell amic, però ell roman immòbil. Té fred, i tremola, té la roba xopa. No deixa de pensar en què aviat s'apagarà la seva llum, aviat no podrà contemplar més el seu estimat Mediterrani, ni les precioses platges de fina sorra de tons blancs i daurats. Els vaixells s'agiten amb força, es sent el repicar de les campanetes que alguns duen a bord i el grinyolar de la fusta de les embarcacions més antigues.
La foscor i la solitud s'apoderen ara de l'escullera, una calma i silenci eixordador només trencat pel goteig constant que acompanya la pluja. I en mig d'aquest silenci, l'Emili fa una ganyota de tristesa incontrolada i trenca a plorar sigilosament. D'entre totes les gotes de pluja que llisquen per la seva galta, en distingeix una que porta l'escalfor de la vida, la seva llàgrima. Em vull aixecar, vull anar a seure al costat de l'Emili i consolar-lo, demanar-li que deixi de lamentar-se, però no puc; jo ploro amb ell.
Un vent fred arriba des del fosc horitzó on el sol sembla perdre la seva força i s'amaga rere un núvol de pluja que li impedeix arribar al mar. La turmenta també perd força, i sorprenentment el silenci fa que cessin les meves llàgrimes. Com si la costa fos un món deshabitat, només l'Emili i jo restem observant les aigües que han recuperat per fi la seva calma. I el mar ens fascina amb els diferents colors que pren gràcies als corrents de les aigües. Pels cabells blancs de l'Emili cauen gotes que arriben a la seva defallida pell i es fan notar gelades amb el vent que hi arriba.
De sobte, com si la naturalesa volgués mostrar la seva força infinita, entre les dèbils gotes de pluja que ara cauen com si no ho volguessin sobre el canviant Mediterrani, un llamp encega les castigades retines de l'Emili. I es trenca el silenci amb el poderós so d'un tro que fa que el cor de l'ancià es sobresalti. Les petites llums que il·luminaven el poblet de costa s'apaguen de cop, accentuant encara més la sensació caòtica de la tempesta, i el so del goteig de pluja sobre el mar i les roques s'accelera. La sensació incontrolable de la debilitat humana es pot palpar a l'aire. Tot resta fosc, només es sent la pluja. És com si tots ens meravelléssim de sobte de la magnificència de la natura i decidíssim observar-la, i reflexionar sobre la importància del millor que tenim. La vida. Els llamps i els trons es succeeixen, sembla que el paisatge ens convidi a viure, a sentir les emocions des de dins, l'emoció de conèixer allò que no coneixem, l'emoció de pensar en la vida sense ambicions ni patiment, sense donar rellevància a tot allò que no en té. Ara, l'Emili tanca els ulls i, simplement, imagina, veu els seus dies de joventut, les carícies, els cabells rossos, els ulls verds com el fons marí, l'Alícia, dolça nimfa de vestits blancs i preciós rostre. I la infinita imatge del seu somriure, el so constant de quan dormia. Tot sembla passar davant seu com un seguit de fotogrames vistos en un somni fantàstic del que encara no ha despertat. Estén la mà, estira el braç, i jo ho faig també, sentint per un moment que el temps s'atura i que l'Emili no és més que el meu reflex, que sento el que ell sent, que sóc ell, que em cau una trista llàgrima i una esgarrifança em diu que mai havia viscut aquesta increïble emoció. Som el mateix ésser, ens uneix un sentiment, un sospir, un xiuxiueig a cau d'orella que diu: Carpe díem.
El meu amic fixa la mirada a l'horitzó, davant la impotència del qui vol canviar el passat, just i invariable enemic de la seva vida. Reflexiona un cop més davant el seu mar de lamentacions indefinides en anys de solitud, sense fer res més que pensar en el que hauria pogut ésser i no va ser. Anys perduts, confusos dies, indesitjades hores de vida i patiment. Destí que ha trencat l'aparença del món perfecte, que ha fet caure la vena dels seus ulls, mostrant-li la decaiguda utopia en la que havia estat immers.
A l'Emili li agradava observar l'Alícia mentre ella dormia, sentir un calfred en escoltar el seu respirar; era com sentir el mar, el mateix ritme tranquil del Mediterrani després d'un dia de temporal. El descans de l'Alícia era el seu descans. Observaven junts l'acollidor reflex blanquinós que la lluna deixava sobre les aigües en les nits d'estiu, i els estels semblaven al seu abast, i el suau i tranquil tacte de l'amor semblava endinsar l'Emili en un somni inacabable de desig, en un afecte que quedaria per sempre entre els sospirs d'aire fresc, l'olor de mar al dematí, en la foscor nocturna il·luminada per un meravellós sol llevant. La dolçor sempre adorable de la seva estimada, sentint els seus llavis, les seves mans entrellaçades amb les del jove Emili, un immens desert com un mar durant la nit, res més excepte ells dos, només els sentiments que mai s'esvairien, ni en els últims moments de les seves vides.
Però la fi s'acostava. Els verdosos ulls de l'Alícia van deixar de reflectir felicitat, augurant un futur indesitjat; els seus cabells d'or ja no mostraven vitalitat, sinó l'aridesa de la por i la malaltia que la fonien per dins. I com una preciosa posta de sol, la seva vida anava arribant lentament a la fi, cada segon que l'Emili la abraçava era per ell una il·lusió perduda, una llum resplendent que ja arribava a l'horitzó final, occident per on desapareixeria i no tornaria a brillar. I aquell matí, aquell reflex del sol llevant sobre les ones, en què l'Emili va obrir els ulls, estirat i abraçat amb l'Alícia, que era llavors una delicada nineta de porcellana, amb el seu tacte fred i sec, la seva pell pàl·lida i la quietud eterna que mostraven la crua realitat. I l'Emili li feia una última abraçada en l'aflicció del moment, entre silenciosos i temuts plors que arribaven a la fi del que havia estat una agonia eterna, un sentiment de pèrdua sense culminació, un crit perdut en el silenci del no tenir motius per cridar. Ella semblava descansar per fi, ja no semblava preocupada, sinó distant, semblava haver-se endut tot l'amor de l'Emili en la seva última respiració, en la foscor de la freda nit, en aquell llaç d'amor, en aquell llit on tancaria els ulls i es prepararia per deixar tot el que havia conegut. Amb l'esperança d'aquells ulls amb els que un dia havia mirat l'Emili i, sense moure els llavis, li havia confessat el seu amor, aquell moment que quedaria per sempre més en la seva memòria, en la vida i en la mort, aquell instant que destinaria els amants a l'inici del nou trajecte, a l'emoció de tenir-se l'un a l'altre, i no deixar-se separar; junts, fins a la fi dels temps.
L'Emili s'alça, i com e
n un moment de glòria llança un crit a l'aire d'alliberament, sent com la joventut perduda torna a les seves venes a través del tacte fred de les gotes d'aigua que xoquen contra ell i exalten les seves sensacions. Els seus pensaments alegres, i el sentiment de seguretat i entusiasme d'aquell que inicia un nou viatge. I, mentalment, s'allunya de tots els anys exiliat de la vida, i salpa de nou cap a l'horitzó marítim, apartant-se del dolor i el patiment.

Reflex del sol llevant sobre les ones. Són les vuit del matí. Observo el gegantí tel de seda blavosa en què s'ha transformat el meu estimat Mediterrani. La calma després de la tempesta, el magnànim sol que, altra vegada jove i amb energia, s'alça amb lentitud i majestuositat sobre els seus reflexos. L'astre de la llum i de la vida ja no surt avui per l'Emili, no hi haurà més matins pel meu amic. Part del que era jo ha mort amb ell.
Ningú al meu voltant, ni per les platges, ni tan sols els vaixells pesquers donen vida a aquest paradís temporal. El valor de cada segon sembla ser infinit, el benestar del repòs davant les quietes aigües de tímids moviments, només apreciables pel seu lleuger vaivé sobre les roques.
L'olor de mar, el relaxant so de les gavines que arriben al captivador indret. Tot està pausat, i el dèbil so de les ones sembla ser un himne per al mar, per al temps, per al record, la tristesa, la suavitat i la serenitat de la tendra Alícia.
Mirant el mar, em sembla veure l'Emili allunyar-se a bord de la seva petita menorquina. L'Alícia al seu costat, acaronant-lo i recolzant-li el seu cap sobre l'espatlla. Li dic adéu amb el cor, que sembla encongir-se en la solitud que m'envolta. Romandré aquí, a l'escullera, veient el meu amic allunyar-se pel diamant marítim, reflexionant sobre el que m'ha ensenyat.
Un últim reflex del sol ponent sobre les ones em recordarà que el meu temps, i la meva llum, també fugen albor rere albor, posta de sol rere posta de sol. Vull viure, gaudir dels meus dies com no ho va fer l'Emili, viure abans que la nit i la foscor infinita arribin, abans que els meus cabells tinguin els pàl·lids colors de la lluna. Perquè sé que llavors ja mai més hi haurà un nou dia, mai més podré contemplar el reflex del sol llevant sobre les ones.