La rosa de Sant Jordi

Un relat de: Àlex Casanovas Boada

Allà, dalt de la muntanya,
prop d'un cim tot escarpat,
neix una bonica planta,
la flor que tant he estimat.

És una rosa vermella,
de tacte suau i avellutat,
d'espigues n'és rodejada
tan daurades com el blat.

Una rosa esplendorosa,
De fragància seductora,
Que embauca la meitat dels cors,
I l'altra meitat els enamora.

Una rosa mig desclosa,
Una rosa portada al pit,
Orgullosa i formosa,
Que ens omplirà de delit

Ai les roses de Sant Jordi,
No sé pas quan sortiran,
Però estic segur d'una cosa,
Que quan ho facin, a tots alegraran.

Si algú intenta agafar-la
clava espines a l'atzar;
i cada gota és una llàgrima,
que la rega pel voltant.

Les llàgrimes de rosada,
Són com les llàgrimes,
Que van ésser vessades,
Per princeses enamorades,
Dels seus cavallers escudats.

Rosa roja i ben vermella,
rosa fràgil com el vent,
tu ets la meva senyera
com un estendart al vent.

Un Sant Jordi especial,
on la rosa és el símbol
de la nostra amistat
vers el nostres germans.

Avui encenen les roses,
Esperances en les mans,
Roses, roses de Catalunya,
Camps de color granat.

Vint-i-tres és el teu dia,
amb Sant Jordi coronat
com la bella damisel·la
que del mal drac t'ha salvat.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer