Ànima congelada

Un relat de: Jimbielard

*


No visc, i res no sento
Renuncio a tot el que intento
Demostro a cada instant
L'agonia fonda i tendra
La tristor vulcanitzada
Perquè et veig
Lluny i distant
Enyorant-te el cor rebento
Anhelant aquells moments
Dels que n'érem propietaris
I ara no. I els requereixo
I m'amago


M'amago dels diàlegs quotidians
Que em fereixen quan pronuncien
El teu nom ara llunyà
M'amago. Encara, m'amago
Dels batecs incontrolables
Del meu cor esparverat
Invisibles pels ulls
Que no saben la veritat


I refreno els meus instints
De cercar-te pels racons
On em vas donar la vida
Per l'essència d'un petó
Per la pau d'una mirada,
Clavada, i que escalfa.

De la cambra on encara resten
Els teus plors abandonats,
Suren sons, màgica eufonia,
Dolça amargura que em trenca,
En sentir la teva veu,
Petits esbossos d'un somriure,
Espurnes de pessigolles
Que em donen forces per viure





I et recordo,
I em torturo, el cor em crema

Un petó
Una mirada
Ànima congelada
Per enyorança extrema


Comentaris

  • geraldine | 18-06-2008 | Valoració: 10

    precios escrit, m'agrada trobar-te sota el meu escrit i descobrir-te!
    aquesta poesia em trenca l'anima, es massa maca, es massa meva!
    petons, et segueixo!

l´Autor

Foto de perfil de Jimbielard

Jimbielard

71 Relats

252 Comentaris

90635 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona durant l'any del baby-boom i haig de fer cua per qualsevol cosa. He viscut sempre a Sant Andreu de Palomar, un poble mil·lenari annexat a Barcelona cap al 1897.
Fa poc que escric però he descobert que en gaudeixo i m'apassiona.
M'he anat fent gran, descobrint coses noves, aprenent el que m'agrada i el que no...

Per això us animo a fer qualsevol comentari que agraeixo per endavant.



https://joansamfainablog.wordpress.com/