Anem-nos-en

ANEM-NOS-EN
El dia que tu em vingues a la porta
de casa, insuperable d'eficàcia,
d'ofici, com si no fos cosa teva,
els ulls aguaitaran des de finestres
properes mentre cerquen la notícia
del mort per qui preguntes, per l'indici
d'un llibre no conclós sota ma taula,
les mans, les meves mans interrompudes.

El dia que el teu fred vinga i m'abraçe
s'haurà acabat per mi tanta recerca,
la xarxa inextingible dels meus dubtes
pulsant des de l'origen com un càstig,
tortura percutint en les tenebres
del meu cervell, vasall que no s'enlaira.
La fi serà el descans, la pell ja vella
que et trobaràs quan passes per ma casa,
ja sufocada en mi la imbècil dèria
d'anar cercant eixides al marasme
que imposa a tot humà viure al planeta.
Que a soles amb els altres, plantejant-se
qui mana aquest propòsit en silenci,
l'extrema bogeria dels acúmuls
d'esferes i distàncies que ens aterren.

Anem-nos-en, diré jo,
perquè ja és l'hora
d'anar sentint la sang tornar-se cendra