Albargina ecològica

Ma mare em va comprar unes albergínies d'una parada del mercat de verdura ecològica i això va fer que em reconciliés amb aquesta verdureta. De petita me'n recorde que hi havia unes albergínies que en lloc de ser "negres", eren de ratlles liles i blanques.pareixien més sanes…bé,la qüestió és que no havia pensat mai que ens reconciliaríem, perquè no suporte de les albargines del Mercadona és que tenen llavoretes a mansalva i em repateja notar-les com es passegen per la meua boqueta.(digue'm tiquismiquis).

Ma mare ha fet una escalivada, i jo,que era més de pebrot que d'albargina, m'he l'he cruspit amb gola.He agafat un trosset de pa i l'he partit en dos .Llavors li he tret una miqueta de molla i l'he aplastat contra el fons del plat.No oblidem que al plat hi ha oli verd.I després he agafat, espentant amb el dit, una mica d'albergínia i m'he dut el "manjar" a la boca, i us assegure que he sentit un plaer mai vist, no he tancat els ulls de pura vergonya, encara que estava sola.

Quan vaig amb algú a dinar fora, em reprimisc una mica. No sé, és com si quedara malament exterioritzar el plaer que proporciona menjar.I és que a m'excita molt, menjar. A vegades em preocupo,perquè sento la paraula "entrepà", i m'esgarrifo. No sé si hi ha més gent que li passi això, però jo tinc testimonis d'aquest meu vici. He sentit el meu pare explicar que de ben petita ja agafava els entrepans amb un fervor inusitat, i quan els cardava una mossegada, no me'n podia estar de baixar les parpelles, del plaer tan gran que sentia. Jo d'això no me'n recordo,però sí que me'n recordo que a l'escola venia una nena que sempre feia dieta perquè era grassoneta. Doncs a aquesta noia mai li arribava l'entrepà a l'hora del pati, es moria de gana. I quan sortíem al pati ens duia fregits i ens demanava mossegades i es construïa el seu propi "bocadillo". I jo em posava negra, perquè jo quan menjo no vull que em diguin res. És una cosa mot seriosa, amb això no s'hi juga. És un acte íntim.