Andrea

I ara en aquests dies
que tot em recorda a tu...
Que t'enyoro tant..
El únic record que guardo
es una polsera i quatre postals..

Que la polsera ja es fa vella
que comensa a rovellar..
Que les postals ja es fan grogues
que la lletra es destenyeix..

Que amb esforç puc recordar la teva veu..
I amb pensar una mica et recorde a tu..

A tu et vaig donar la meva infancia..
I jo a canvi em vaig quedar la teva..

No m'imaginava la vida sense tu..
I bé.. ara sense tu tampoc es que hi siga..
Rarament algun cop es veiem al carrer,
mai he rebut una trucada teva desde fa 1 any..
I tu tampoc cap meva..

Ja no se res de tu..
Eres com una "desconeguda"..
A la que encara estimo..
i te tots els meus records.

La meva primare amiga..
A la que més recordaré..
A la que dedico aquest poema..
Recordant-li que encara em guardo la seva infancia..
Que em recorda a la meva..

He plorat tant per tu..
Però no per culpa teva..
Però pot ser es per la rao per la que plorava
que ens vam distanciar tant..
I ara et veig tant lluny..
Siguent a la mateixa ciutat..

Andrea, t'has quedat la meva infancia..
Per que t'he l'he regalat!