Àncores i cuirasses

Com la Virginia Wolf, caminant
pel riu que li va fer de bressol i tomba.

Hi ha molt de la natura, arrelat
en cada mot que utilitzes,
hi ha quelcom, salvatge i primigeni
que encara ens salva
del pecat de la civilització.


Preciós poema.


helena

callem, ens mengem les paraules que alimenten el silenci... per no descobrir les nostres febleses, els nostres patiments i limitacions, ni tant sols un crit d'auxili... cal aparentar que tot va bé, que som com els altres, feliços... perquè sembla que admetre que quelcom no va bé ens fa públicament més culpables... hipocresia de l'entorn que ens fa actuar de forma trèmula...
una abraçada, mestra!!!

Hola ROSASP un cop mes m'agradat la dolço en que escrius els teus poemes.
Tambe m'agradat molt la introducció que li es posat el teu relat quant dius:
És molt difícil ajudar a qui no vol reconèixer que ho necessita.
Les pors tanquen moltes portes, sobretot quan no es volen admetre...
Quina llàstima!
Una abraçada Rosasp

Hola Rosasp,
Crec que novament m'has deixat sense paraules i m'has engegat el ritme de les meves pesigolles poètiques.
Quanta veritat desprèn aquest poema.
Moltes vegades voldríem lleva àncores darrera un llagut que estimem, però la por ens fa estar anclats a port. Aquest port moltes vegades arraulit i trist, mentre veiem salpar aquell llagut que ens ha convidat i que mai sabrem del seu plaer, per la nostra por a salpar i a no saber amarinar els nostres sentiments.

Seguexi Rosasp, no saps quina felicitat em dones.
Brindo per les àncores i per trencar les cuirasses.
Molts records,
Roda03

Cada nou poema que et llegeixo es més bó que l'anterior. Saps posar en els teus vers la força necessaria per arribar a l'ànima. Amb senzillesa i claretat.
Una abraçada.

...moltes vegades les ficcions superen les realitats... Almenys, les fan més amables, o més poètiques, o més insufribles, o més dramàtiques...
Que et vaja tot com desitges i penses.
Salut i rebolica!

No sóc capaç de dir tot el que han dir els altres abans que jo sobre el teu poema. Transmets l'angoixa de la realitat que vivim. Una abraçada.

Quin poema, tot ell una metàfora, endinses la naturalesa en la realitat humana, en les seves pors i les seves febleses, fins al punt que al llegir-ho et sents dins un gran oceà de paraules fetes paisatges...
Tornar-te a llegir, com sempre, una meravella!
Endavant!
Petons, GuSPIRA

pens que cal alliberar-se i ser sincer, no és fàcil ancorar-se i naufragar o ho és tant com nedar, volar, caminar, deu ser tan senzill viure com morir.
hi ha tot una poètica molt ben construïda, l'admiro.

Hola Rosasp...sí, és trist el crit i encara més, si ningú no l'escolta deliberadament.
He sentit tota la impotència i angoixa que transmets amb les teves paraules, paraules que moren closes dins un mur de recels...
És trist i colpidor, però alhora, mostra la crua realitat dels temps que vivim, sovint plens d'indiferència.
Molt bé nioa. Un petonàs.

Es com un crit d'angoixa , perque és ben segur que aquell que no es deixa ajudar fa patir molt als que l'estimen.
Sembla com si busquessis totes les maneres possibles per fer reaccionar a algú ...
el llegirà ?
Fins aviat, Núria N.

Es com un crit d'angoixa , perque és ben segur que aquell que no es deixa ajudar fa patir molt als que l'estimen.
Sembla com si busquessis totes les maneres possibles per fer reaccionar a algú ...
el llegirà ?
Fins aviat, Núria N.

d'impotència fet poema, rosasp, i tal com està tot el nostre entorn, doncs, és molt més que encertat. És, simplement, la pura i simple realitat, no solament fem veure que no passa res mentre algú s'ofega que és prou tràgic, sinó que no podem fer res si hi ha algú que el vol ofegar i això encara és més que punible.

C'est la vie, Rosa! Crec que vivim en uns moments que el teu poema s'hauria d'editar en la primera plana de cada diari i/o en l'editorial.

Molts petons.

Lavínia

No solament ets poetessa, sinó que de la realitat més trista en fas una bona poesia.