Amor inesperat

Estàvem a finals de curs, aquells dies que tens moltes coses per acabar de tancar però que, com a profe, ja notes aquella sensació plaent de tenir l'estiu per endavant.
M'havia separat feia sis mesos i per primer cop en molts anys feia plans per un estiu en solitari... Algunes històries de Tinder no havien funcionat i em sentia lliure per fer la meva. La idea d'unes setmanes sol pel Pirineu fent muntanya amb la furgo de camp base i uns quants llibres per llegir en estones mortes em motivava força. Mai ho havia fet! Era una cosa que tenia pendent però el destí no el triem nosaltres...
Pocs dies abans de Sant Joan una companya de l'institut, la Montse, la profe de castellà, una noia morena, de mirada poderosa i penetrant, molt desconeguda per mi tot i haver compartit un Sant Joan amb colla i un curs de mindfuldnes per profes, es va posar en contacte per WhatsApp i aquí es pot dir que va començar tot.

No sabia gaire d'ella, només per un bon amic i company que la coneixia més que jo sabia que semblava que tenia parella, un bomber. Això ja feia descartar qualsevol possibilitat, qui pot competir amb tot un "Bomber"? el mite eròtic de totes les dones. Un simple profe no tenia res a fer. Ell ja ho va provar aquell Sant Joan passat a casa meva quan jo encara era amb la meva ex vivint a l'Empordà però ella es va presentar amb una amiga i va descartar qualsevol possibilitat per ell aquella nit. He de reconèixer que em vaig sentir gelós d'ell perquè sempre em recordava la perfecció dels seus pits i el seu cos perfecte i proporcionat que va poder veure a la platja l'endemà.
La veritat és que era una noia discreta i misteriosa que quan la veies amb uns texans ajustats feia girar però la veritat és que la veia molt jove per mi, en edat i en aparença. No hi veia cap possibilitat.

Tornant a aquell primer WhatsApp... Volia saber si aniria al casament del meu bon amic i company i si els nois havíem pensat algun tipus de regal.

A partir d'aquí van començar amb missatges tímids al principi però més atrevits a mesura que agafàvem confiança... I una cosa va portar a l'altra. La curiositat i el morbo van poder amb mi i li vaig proposar d’anar a sopar d'un dia per l'altre. Va acceptar! aniríem a sopar l’endemà, dissabte 2 de juliol, amb el curs acabat i amb l'avantatge que si no funcionava o no hi havia feelling teníem tot l'estiu per oblidar. Això de tenir un possible rotllo al lloc on treballo era nou per mi. Ja ho diuen, no? “Donde tengas la olla no metas la p…”.
Vaig recórrer d'ugència a la meva amiga de Canet per tal que em recomanés un lloc romàntic però senzill i gens ostentós... I la va encertar de ple recomanant La lluna, un xiringuito d'estiu a de la platja de Canet.
Ja teníem cita oficial i vaig notar que el nerviosisme començava a apareixer per primer cop en el joc.
No la coneixia gairebé gens, no sabia de què parlariem ni si ella s'havia vist obligada a quedar amb mi. De fet, quan havia acabat de separar aquell febrer em va deixar anar que sabia que era un "manetes" i que li podria arreglar una làmpara del pis però sempre que m'hi havia ofert em donava llargues cosa que no em donava gaires esperances. En aquelles dates també em va regalar una cadira de vímet pel meu nou pis... I aquí detectava certes contradiccions que em desconcertaven i afegien misteri a aquell sopar.

Va arribar el dia, la meva primera intenció era acostar-me a Vilassar amb la moto i aprofitar la proximitat del cos amb cos que provoca la necessitat del contacte… però ella va deixar anar un comentari unes hores abans que em va fer canviar el plà,
-”si vens a buscar-me en moto m’hauré de canviar de roba ja que no vull ensenyar el cul a mig Maresme”
Mmmm… decidit, res de moto, a més, la furgo donava més possibilitats al “postpartit” je,je...
Vaig seguir les indicacions del Google maps amb la seva ubicació i ja hi era, vaig aparcar i tocava la tensa espera de veure’ns per primer cop fora de l’institut i sols… arfff! Quins nervis!!
De cop vaig tenir una grata visió, era ella, aquella noia menuda, proporcionada i amb unes corbes que ara podien disfrutar els meus ulls com mai abans l’havien pogut veure. Amb aquella sensualitat que desprèn un cos ferm i jove, venia decidida cap a mi, amb un somriure nerviós als llavis. Mai tan poca roba m’havia causat tanta sensació. Vaig sentir-me gelós d’aquell bomber que involuntàriament m’havia fet desistir de cap flirteig anterior amb ella.
Mare de déu, quina criatura més dolça… era com el Dr. Jekill i Mr. Hide però en versió profe discreta sobria de dia i bomba sensual de nit. Vaig descobrir la dona que s’amagava darrera d’aquelles ulleres, que ara no hi eren, i que havia canviat la discreció dels texans per una faldilla minúscula que ensenyaven unes cames perfectes de pell morena i un top amb un generós escot que em mostrava part d’allò que el meu colega tan m’havia dit i que jo encara no havia pogut apreciar.
Un cop a la furgo va començar la tímida conversa, mig en català, mig en castellà… no gosava girar gaire el cap per no perdre la concentració en la conducció.
Un cop vaig aparcar al parquing desert més proper al pas de la platja ja s’havia fet fosc, cosa que facilitava les meves mirades un xic pervertides… i pensava en la enveja que faria als meus dos millors companys de l’institut si em veiéssin.
El pas cap al la platja era un pèl complicat donat que les pluges dels últims dies havien acumulat aigua al fosc pas subterrani de la via, va caldre la llinterna del mòbil i em va permetre agafar-la de la mà per guiar-la pel millor camí.
Ja erem a xiringuito, vam demanar unes tapes de peix i musclos amb una copa de vi per ella i una canya per mi. La temperatura perfecta, la brisa justa del mar, la lluna plena i la música que sempre recordaré com la primera cançó compartida amb ella… “How can you Mend a Broken Heart” d’Al Green que gràcies al Sasham vam poder atrapar com ella ens va atrapar als dos.
Música dolça i romàntica de principis dels 70… qui arreglarà el meu cor trencat? Venia a dir la cançó… una senyal potser?
Vam parlar d’on vivíem, dels anys a ensenyament, d’últimes parelles i últimes decepcions i de plans per l’estiu, res planificat encara… va haver-hi un moment, una frase que ella va dir que em va descol.locar… quan jo li deia que em feia il.lusió haver-la pogut conèixer millor i ella va dir “ i espera que no ha acabat la nit”. Allà ja em vaig deixar anar, fora rigideses, fora falses aparences…

Vam compartir postres i vaig notar que tenia ganes de portar-me a un lloc molt maco per pendre el millor combinat del Maresme… doncs cap allà.

El lloc era perfecte, dalt de la muntanya amb el cel estrellat damunt les carpes plenes de coixins… el chillout perfecte per una primera cita, em va sorprendre que em volgués portar allà. La meva excitació anava en augment al llarg de la nit, com en una muntanya russa quan vas pujant sabent que vindrà una baixada brutal que ens accelerarà el cor i alliberarà un munt d’adrenalina. Vam demanar un mojito i un Gintònic i ens vam posar còmodes en aquella mena d’harem improvitzat on era difícil posar-s’hi si no hi havia prou confiança amb algú, mig de costat o massa repapat o massa enganxat al l’altre ja que els grans coixins t’hi abocaven.

Quan van venir les begudes va començar el meu pitjor tràngol de la nit, quan em va donar per provar el mojito i al tornar-li les nostres mans no es van trobar tal com calia i li vaig abocar mig got de líquid glaçat amb gel picat inclòs per aquell escot meravellós… per uns instants la meva ment perversa va imaginar aquells pits perfectes endurits pel fred sobtat i els mugrons desafiant la roba interior humida. Bufff… la realitat s’imposava i aquesta ineptitud podia portar-me pel camí de fracàs aquella nit… mare meva!!
La nit començava a refrescar i la Montse es va tapar amb algun coixí per no agafar fred i la conversa es va posar interessant. Li vaig preguntar com era que havia accedit a venir a sopar amb mi? no em pensava que fos el seu tipus i que era massa gran per ella,13 anys més, i em va contestar… “perquè no? Volia coneixe't millor, a més, ja fa temps que m’agrades”.
Arffff!! Mare de déu, em volia fondre, una dona com aquella dient-me allò. Jo li vaig reconèixer que també me la mirava amb bons ulls perquè era la sensació de l’institut dins el ranquing masculí.
Em va confessar que va tenir una decepció quan va saber que em casava i que va venir per Sant Joan a casa meva per veurem sobretot a mi l’any anterior.
La seva mirada em va anar seduint, i les seves darreres paraules la van fer més propera als meus ulls, i de cop em vaig tirar de la moto i li vaig dir que en aquell moment tenia moltes ganes de fer-li un petó. No sabia la seva reacció, potser l’incident del mojito l’havia refredat i havia canviat la imatge que tenia de mi... però no.

Ella, clara i directa em va preguntar “per què no ho fas?”
Va ser com el tret de sortida a una cursa de sensacions, emocions, endorfines,... I de cop els nostres llavis es van trobar al moment just, la seva llengua voraç va embair i dominar la meva, l’escalfor, el desig i la intensitat d’aquell petó ens va sorprendre als dos i no vam deixar de repetir per assegurar-nos que allò era real tot i no només la enganyosa sensació de les hormones generades químicament pel nostre cos, que et podia fer pensar que era massa perfecte per ser real.
Només amb aquell primer petó vaig saber que no seria el que possiblement els dos podíem pensar abans de la cita, un rollet d’estiu on el sexe seria satisfactori per les dos parts i ja està. Jo la trobava una noia molt atractiva, un verdader bombonet.
A base de petons vam anar passant a aquella fase esgotadora d’escalfament del cos, el sexe, la boca… i la ment una sensació de borratxera de la que no saps com escapar. Tal és així que quan marxàvem vaig anar al lavabo equivocat, es a dir, al de dones.
Al menys havia pogut rebaixar una mica la erecció humida i enorme que tants petons m’havia provocat. Això les dones ho poden dissimular millor.
De camí a la furgo, sota un focus que ens il·luminava de ple dins la nit ens vam tornar a enganxar, s’havia de provar l’encaix dels nostres cossos de peu i no estava gens malament, tot i la diferència d’alçada.
Era hora de que la portés a casa, un cop allà tot podia passar, al menys a la meva ment saturada de desig del moment.

La tornada va ser més silenciosa, alguna carícia vaig rebrer com a conductor al clatell i a la mà del canvi de marxes cosa que mantenia la meva erecció patint dins els pantalons. Un cop davant la seva porteria vaig recórrer al clàssic de si volia veure sortir el sol de matinada des de la furgo pro em va dir que no i jo em vaig quedar amb una cara de bè degollat… va dir que potser un altre dia. Llavors va mirar el seient del darrere i va proposar posar-nos còmodes per seguir fent-nos petons… vaig seure al centre del seient llarg i ella es va posar damunt meu, amb les cames obertes i els genolls clavats al seient… En aquella posició podia passar qualsevol cosa, les mans van passar de ser actor secundari a competir, juntament amb les boques per aconseguir el paper protagonista d’aquella escena de sexe on tot el que passés seria novetat entre dos companys de feina.

Per fi les meves mans i els meus llavis van poder tenir el privilegi sentir la calidesa, voluptuositat i perfecció d’uns pits que dins d’un catàleg de pits perfectes els hauria triat sense dubtar. Eren increïbles, rodons, durs, de mida perfecta i amb uns mugrons molt sensibles que la feien estremir de plaer quan els succionava. Em sentia com un nen gran que de petit li van negar el pit i ara volgués recuperar el temps. Mentre la meva boca es centrava en la seva pitrera parcialment alliberada de top i sostenidors els meus dits van començar amb jugar amb les seves natges, fermes i rodones resseguint el tanga fins on em permetia la llargada dels meus braços. La meva erecció era a la seva presó, dins els texans tensos de l’entrecuix per la posició de cames obertes per sostenir aquell cos d’afrodita que tenia al damunt… pell morena, petons de mel i un desig que ja notava en la indiscutible humitat del tanga. Els dos sexes eren tant aprop i tan lluny a l’hora tot o res podia passar. Les seves mans es van passejar tímidament per damunt del meu sexe amagat dins la closca segura dels texans en tensió i em va descordar la camisa de lli que portava per repassar els meus pectorals vinguts a menys per l’edat i la poca afició a les peses de gimnàs.

Després de més d’una hora de sexe “suau” d’aquell que l’escalfament és prou esgotador que ja et dóna una satisfacció alliberadora quan ho deixes, la Montse va decidir que era molt tard.
Això va decantar el tot cap al res i sabia el dolor al que estaria abocat fins que pogués alliberar tot el que tenia per donar… em notava la pell calenta, com si tingués febre i amb el cap una mica anat de tant d’èxtasi reprimit. No em va convidar a pujar i ens vam acomiadar amb un llarg i intens petó al davant de la seva porta. Va ser com el primer petó que ho va començar tot i una manera que vam tenir de deixar-nos clar que allò nomes acabava de començar...

Vaig esperar uns minuts a la furgo per airejar el cap i refredar les neurones, triar un cd adequat, obrir finestres per refrescar l’ambient i començar el llarg camí de tornada a casa.
Acabava de començar, sense ser-ne conscient, la tercera temporada de la sèrie de “La meva vida”…