Diari d’hospital / Capítol 1

Diari d’hospital

Capítol primer:

Allà estava, estirat a un box d’urgències amb 40 de febre amb tres infermeres jovenetes remenant la meva cigala i jo com un mer espectador de la pel·li, sense cap control de l’escena i el seu esdevenir. Podria ser el pla introductori d’una peli porno dels anys 80 on jo en fos el protagonista, però res més allunyat de la crua realitat.
Una de les professionals, la més jove, amb la bata de pràctiques d’infermeria agafant tota la meva “carn d’olla” amb una mà, netejant tot els racons amb l’aigua que queia rajant d’una esponja sabonosa.
Una altra infermera aguantant el meu membre entre els seus dits de làtex blau per tal que la seva companya, un xic més experta, emboqui el tub d’un spray lubricant, tipus “tres-en-uno” “6 en 1”, per l’orifici de la meva uretra adolorida. De cop, sento una coïssor intensa com si un soldador incandescent o una espasa Jedi m’atrevessés les meves parts més íntimes.

Només soc capaç, en aquells moments irreals de malson, de tapar-me la cara amb les dues mans per no mirar aquella “tortura” i ofegar els meus crits de mascle ferit.
Pensant que el pitjor ja havia passat, sento un fort dolor en notar com un tub del diàmetre d’una palleta de mojito però llarga com una mànega de catximba s’obre pas per la punta del meu gland recentment lubricat i roent.

La sensació d’indefensió, vulnerabilitat i horror és tal que soc a punt de mossergar-me algun dit com si fos aquella branca de fusta que els posen a la boca als ferits de bala als westerns mentre amb un ganivet roent els cicatritzen el forat del projectil.
El primer intent resulta fallit ja que la cànula no aconsegueix arribar al seu destí… la bufeta!

Corren a buscar una infermera més experta que segurament sabrà aconseguir l’objectiu. El segon intent no pot començar fins que han retirat el tub de la primera provatura, cosa que comporta la sensació brutal de com si el propi membre fos arrencat de dins cap a fora… Com el que fa un bon amic pescador de pops. Quan el té a la mà, els dona la volta al cap com un mitjó i la bèstia deixa de patir i de bellugar allà mateix i el posa a la bossa de pesca sense cap problema.

El segon intent tampoc té èxit i opten per trucar all meu uròleg especialista, el gran “xaman de la tribu”. Aquell que tots respecten i saluden quan passa. Jo em sento al límit del meu patiment i només prego perquè sigui ràpid.
Jo aprofito aquells instants de descans de la tortura com si fos una pausa per a la publicitat d’una pel.lícula insofrible i agraeixo que uns anuncis em retornin a una realitat més “gratificant”.

La publicitat no dura gaire i la pel.li de terror de sèrie B continua. Arriba el metge i amb seguretat diu que ell ho aconseguirà sense esforç i a la primera. Com a expert coneixedor dels meus conductes, estudiats setmanes abans amb càmeres tafaneres, emboca el tub, em diu que agafi aire profundament i sense esperar que jo obri la boca per fer-ho, empeny amb la força i decisió de 50 guerrers de “Joc de trons” esbotzant la porta del castell amb el seu ariet.

Del dolor intens i brutal passo a l’alliberament de la bufeta que es comença a buidar com a la cançó de “Agüita amarilla” dels Toreros muertos. La sonda ja fa la seva feina i jo respiro alleujat i esgotat de poder explicar-ho i no haver mort en l’emboscada ferotge
El doctor marxa triomfant com un torero sabedor d’una bona “faena” i les infermeres li fan l’onada amb la seva mirada.