Rescat d’un socorrista ofegat

He de dir que una de les meves primeres feines quan era estudiant universitari va ser fer de socorrista a una piscina d’un càmping de 1a categoria a la Costa Brava, concretament al Càmping Cala Montgó . Allà vaig passar dos mesos tancat en una piscina durant 12h al dia sense cap dia festiu juntament amb dos comanys de classe. Aviat vaig saber que el primer ofegat a salvar de l’avorriment seria jo mateix.

Era un dia calorós d’estiu, jo dormitejava amagat sota les ulleres de sol mentre els meus altres dos companys vigilaven per mi. Per això, havia triat la cadira de “les vecaines” que era com l’anomenavem, reservada momés per urgències quan un dels tres pogués tenir un mal dia. Situada en un lloc estratègic de la piscina, no massa propera a la gent ni als nens petits cridaners i tot just al costat d’un preciós i artificial salt d’aigua amb pedres reals i alguna palmera. Aquell soroll de caiguda d’aigua ajudava a l’aïllament. Jo portava els auriculars i música de Dire Straits a tota metxa per augmentar molt més la meva absència en aquest mon terrenal.

La nit anterior havia resultat llarga a la festa major d’un poble veí, no bebia alcohol en aquella època però la son era el aue pitjor portava, quan clarejaven les primeres llums del dia arribava al càmping per entrar a la piscina directament, sense ni un trist cafè per despertar. Vaig saber al cap d’una estona que el dia encara seria més llarg aue la nit. Era tal la son que arrossegava que m’adormia dret aguantant la perxa les neteja-fons de la piscina. De fet, de poc no caic a l’aigua amb un mal pas de les meves xancletes de dit.

El meu cap flotava entre “sultans of swing” allà a la cadira quan de sobte una mà esverada em tocava l’espstlla de manera brusca i insistent acompanyant la interrupció amb uns crits de “Monsieur, monsieur!! Mon mari!! “

Els meus ulls es va obtir uns milímetres com una persiana que no acaba de rutllar. Aquella lum cegadora del sol es va escolar a la cambra fosca del meu cervell i va processar la imatge d’un home fet i dret que lluitava per mantenir el cap fora de l’aigua. No semblava una broma però ho hauria pogut ser si tenim en compte que la piscina, en el seu 98% de superfície d’aigua no passava del metre al metre al metre i mig de profunditat i que el 5% restant que es podia dir profunda era d’un metre i vuitanta centímetres i que no feia més de 2 metres quadrats. La casualitat i el destí va voler posar aquell pare de familia anb manca d’habilitats natatòries en aquells dos metres quadrats “profunds” i a mi just al davant per haver de donar una resposta.

La meva reacció instantània va ser aixecar-me d’una revolada fent saltar pels aires el walkman camuflat sota la sanarreta, el auriculars i les ulleres van anar directes al terra mentres jo en tirava sol.lícit al rescat amb la samarreta posada.

Quan vaig ser a l’alçada de la víctima vaig veure que era del tot inútil provar qualsevol maniobra de rescat de les apreses al curs oficial de socorrisme aquàtic. Senzillament jo tocava sobradament al terra amb els peus i el cap restava fora de l’aigua sense cap esforç. L’home seguia pantxeiant l’aigua com si no hi hagués un demà i sense saber que ja havia sortit d’aquella ínfima zona “profunda” de tota la piscina. Vaig optar per agafar-lo en braços com si d’una dolça princesa rescatada del drac es tractés.

Ja podeu imaginar la ridícula imatge on jo surto lentament de la piscina per una zona menys profunda portant tot un pare de família en braços fins a la vora. La gent aplaudint i fent fotos en càmeres analògiques de l’esdeveniment de la jornada, encara no hi habia mòbils ni xarxes, si no, de ben segur que hauria sortit a l’APM.
La dona agraïda m’havia recollit els objectes personals i em donava les gràcies de manera exagerada. L’home-víctima estava vermell per l’esforç amb l’aigua, per un excés d’insolació o per la vergonya de sentir-se obdervat per la multitut, no ho vaig saber discernir amb claretat.

Ja veieu, el dia que menys predisposat estàs per ser un heroi és el dia que el destí tria per posar-nos a prova. Com a cosa positiva me’n vaig endur un bany refrescant en plena ressaca de son i del tot prohibit segons la curiosa normativa d’aquella piscina.

Les anèsdotes es succeien dia a dia i juntament amb el fet de que gran part del gènere femení que hi passava volia conèixer als socorristes de la piscina de ben aprop afegia un punt d’excitació a aquella feina monòtona i avorrida al màxim.