Relat d’una caiguda

Resto al sofà immòbil. Passen les hores i els dies, i el dolor al cos masegat és tal que, quan em moc mínimament per canviar de posició, s’escapen crits de dolor involuntaris que surten de les profunditats dels teixits ossis, de les connexions nervioses i dels músculs més interns del meu cos.

Quan tanco els ulls és inevitable que em vinguin flaixos d’aquell moment, d’aquella decisió errònia, d’aquella sensació aterradora de perdre el control del propi cos, dels esquís lliscant per la placa de gel, caient pendent avall... Tancant els ulls quan ja ets en mans del destí i la sort, quan no ets més que un ninot fent voltes i notant com la gravetat, la velocitat i l’entorn salvatge fan de tu un ésser molt petit i indefens.

Van ser uns segons, però van durar una eternitat on a cada instant sentia que era viu pel dolor creixent que notava a cada cop dins els meus ossos, que en aquell moment semblava que no em pertanyessin.

Quan aquell descens va acabar —uns seixanta metres de desnivell vertical ple de pedres tapades per una fina capa de neu—, vaig donar gràcies de poder ser conscient del mal que sentia en les profunditats del meu ésser. Allò m’indicava que encara era viu, i que el dolor només era l’alarma i el mecanisme de defensa que ens obliga a continuar lluitant per viure.

Poc abans que el meu cos s’aturés vaig notar el darrer cop, més brutal que els altres. Era l’estocada final, la punxada de dolor que m’atravessava de dalt a baix i la més bèstia que potser he sentit al llarg de la meva vida.

De bocaterrosa, amb la cara a la neu glaçada, em costava bastant respirar i gairebé no podia parlar. Recolzant el front a la fredor, em concentrava a inspirar a glopades l’aire fred, però alleujador, que em mantenia viu.

Vaig sentir la veu del Roger que em preguntava si estava bé i suposo que vaig trigar bastant a respondre. Em sentia a càmera lenta, on la prioritat era obrir la boca i inhalar el màxim d’aire al meu interior.

Quan va passar un cert temps (segons o potser un minut), vaig voler fer una prova amb mi mateix abans de contestar: intentar incorporar-me en una posició més o menys normal, però va resultar inútil.

El meu cos va notar una descàrrega de dolor tal que vaig caure amb la cara a la neu, ofegant un crit irracional. Alguna cosa no anava bé dins meu i en vaig ser conscient de manera pràctica i cruel en un instant.

Puc dir que tinc una dilatada experiència en caigudes de tot tipus i gravetats, suposo que com molta gent al llarg de la seva vida.
Des de caure pilotant un tricicle quan tenia quatre anys per unes escales molt llargues i de cantells ben esmolats, fins a caigudes de bicicleta degudes a la grava de camins de terra amb la meva súper BH o a les temudes vies del tramvia que encara quedaven a la Barcelona dels anys vuitanta, de carrers antics de llambordes lluny dels carrils bici d’ara, quan d’adolescent desafiava els cotxes amb la meva primera bicicleta de curses.
Caigudes d’arbres, de murs i de jocs de nit d'Agrupament Escolta a cegues per terrenys desconeguts. Què s'ha de dir de les caigudes de monopatí als carrers més pendents del Guinardó? On baixava tots els carrers de manera vertiginosa, cosa que ens preparava per a una vida adulta sense por a caure o, més ben dit, sense la por a les conseqüències de caure.

Miraculosament, gairebé sempre acabaven amb un bon cop o una esgarrinxada, una bona rascada amb la temuda, dolorosa i pitjor conseqüència: l’antitetànica al terrorífic practicant del barri, que tenia tota la canalla atemorida amb les seves xeringues de vidre i agulles metàl·liques reutilitzables dins d’una safata sempre lluent.

Per no continuar amb les caigudes obligades de les piruetes que ens demanava alguna assignatura de la carrera d’INEFC, amb mortals endavant i enrere, flic-flacs, rodes, girs de 360 graus en vertical amb recolzament de braços, rondades… estàtics o amb velocitat, on t’ensenyaven a no perdre el món de vista quan les executaves amb i sense cap por del que era desconegut. Divertir-se reptant el cos a les sensacions desconegudes fins llavors sempre anava per davant de la por, almenys per a mi i uns quants coetanis…

Tornant on érem, en aquells moments d’incertesa allà al mig d’un pendent de neu i glaç, nevant i amb una sensació de cada cop més fred, el Roger, sempre mantenint la calma, em va fer unes preguntes ràpides per saber l’abast del desastre. Podia moure peus i mans, tenia consciència i molt de dolor a la zona lumbar. La següent pregunta va ser la definitiva: "Truquem al 112?".

El número 112, per als que fem muntanya, significa que no hi haurà manera de sortir-se’n per un mateix i els seus propis mitjans. L’espera va ser curta en el temps, però eterna pel meu dolor cada cop més intens i el fred corporal que començava a guanyar terreny.

En trenta minuts va arribar l’helicòpter salvador dels bombers dels GRAE. Mai estaré prou agraït a aquest cos d’emergències tan professional i curós. La sensació d’estar en una pel·lícula o documental on jo era un espectador més em va perseguir tota l’estona, i només es trencava quan el metge-bomber em feia preguntes de com em sentia i quins símptomes tenia.
Un cop embolicat i immobilitzat al màxim en una llitera de transport o cistella, em van enlairar pels aires acompanyat d’un bomber en tot moment. La meva primera experiència de vol en un helicòpter no va ser triada i tampoc la vaig gaudir com hauria volgut. El dolor era constant i anava a més, em costava respirar, però vaig deixar-me evadir per unes imatges de gran plasticitat que vaig poder veure i gaudir malgrat el dolor creixent.

Tot anava a càmera lenta. Els raigs de sol trencats per l’efecte visual de les hèlicesde l’helicòpter alentides, la neu caient a contrallum d’un sol entre núvols, el vent i el soroll ensordidor de l’aparell en ascens. La silueta del bomber, una ombra protectora omnipresent durant el vol. Tot plegat va resultar com un enquadrament perfecte per a un documental d’un rescat o una pel·lícula d’acció.
Ben aviat vaig estar en una llitera a un box d’urgències a l’hospital d’Olot, esperant a fer proves diagnòstiques per saber l’abast de les lesions.

Al cap d’unes hores d’anades i vingudes en llitera per passadissos, sales de raigs X i TAC, amb una ecografia inclosa, es van anar descartant temes greus com el pneumotòrax, lesions al ronyó o a la medul·la espinal.

Mentrestant, vaig demanar un calmant per mitigar el grau de dolor, que s’havia convertit en insuportable. No havia volgut cap calmant dels serveis d’emergències per poder oferir uns valors objectius de dolor quan el metge em fes les primeres exploracions.

Resultat? Tres costelles lumbars trencades i tres apòfisis vertebrals (aletes) lumbars trencades. Òrgans interns intactes, miraculosament. Afortunadament, la recuperació seria llarga i dolorosa, però havia tingut molta sort.

Sempre he pensat que tinc un àngel protector que ha mogut fils més d’un i dos cops per salvar-me el cul de situacions perilloses amb conseqüències possiblement fatals. Aquest “àngel de la guarda” segurament és d’orígen pallarès.

Només puc donar gràcies per poder haver escrit aquest relat, una prova de vida escrita desde el sofà que ara em sustenta.