El Pixabosses

El concepte de pixabosses l’he copiat d’un amic molt gracioset que m’ho va dir quan em va veure per casa amb el tub sortint d’un camal del pantaló curt, connectat a una bossa que em penjava de la butxaca amb la seva pinça.
Allà era jo, trafiquejant per la cuina preparant el dinar amb la meva inseparable bossa.

Estar per casa sol sense poder fer cap esforç considerable, xafat pels antibiòtics i sense ganes de concentrar massa la vista en cap llibre o sèrie pendent, era d’allò més avorrit. A l’espera de la intervenció de pròstata i la destrucció del càlcul que obstruïa el ronyó, estava reclòs a casa mort de fàstic, literalment.

El recurs de la masturbació per combatre l’avorriment també era inviable amb un tub travessant tot el llarg de la meva titola. Abstinència sexual de quatre setmanes, de moment… potser fins a dos mesos amb el postoperatori. Segurament el període asexual més llarg viscut des que vaig descobrir les palles cap als dotze anys.

Aquell descobriment va ser del tot casual per mi, però del tot intencionat i prescriptiu per part del pediatre de l’època per solucionar-me una futura possible dolorosa i amenaçadora fimosi segons ell.

Als nens de la meva quinta les revisions mèdiques a l’escola estaven a l’ordre del dia. Tots els companys en fila, en calçotets, esperant el torn per arremangar el gland davant del senyor metge, que segons el seu veredicte et tocava passar pel traumàtic quiròfan aviat o aplicar alguna solució més d’estar per casa.

La recepta que em van donar no calia portar-la a la farmàcia. Eren unes instruccions d’ús del meu ocellet, titola o cigala, en funció del context on em trobés. Les consignes eren clares: cent arremangades de la pell del membre deixant al descobert la punta brillant del gland sempre que estigués a la dutxa amb aigua ben calenta.

Allò em va portar a descobrir la meva primera sexualitat individual i privada. El plaer descobert va ser tan brutal que era difícil de saber fins on em podria portar allò… Al principi comptava tots i cadascun dels moviments per ser obedient al metge. A poc a poc, i amb la pràctica, allò va anar agafant volada, i la velocitat variava en funció del plaer proporcionat i de la urgència. Acabava de descobrir “la palla” o el sexe autoplaent que mai més em deixaria indiferent.

Doncs bé, tornant al meu celibat forçat, el temps es feia llarg de passar. Em costava llegir aquells llibres feixucs que tenia a mitges; la concentració no estava massa a l'hora. Les sèries m’avorrien i les feines de casa, com la neteja i preparar àpats, les solventava força ràpid.

Un dia, xafardejant a Instagram, vaig descobrir tot un món soterrat de “boomers” dedicats a la tasca de fer renéixer els Madelmans. Allò em va suposar una regressió vital en tota regla. No us espanteu: l'obsessió temporal que em va agafar pels Madelmans podia semblar preocupant al començament, però no va resultar greu, crec jo.

Vaig tornar a aquella edat de vuit a onze anys on les joguines i els jocs ben plantejats eren tot un regal per als de la meva quinta. Un bon guió a la imaginació, un bon escenari i els Madelmans, en el meu cas, et donaven motius per passar les hores en solitud i satisfacció plena.

Aquest retorn a l’era presexual de la meva vida em va portar a treure els vells Madelmans de la caixa, mirar-los i veure com podia jo tornar a interaccionar amb aquells humanoides petits de menys d’un pam, vestits majoritàriament d’uniforme amb els seus complements corresponents (metralladora, pistola, morter, bazuca, jeep, helicòpter…).

La manera que vaig trobar d’interaccionar-hi va ser la fotografia (la meva gran passió), intentant crear entorns realistes per aconseguir aquelles instantànies que donessin acció i “vida” a aquells homenets de plàstic. Era com jugar d’una altra manera.

Aquella afició em va ajudar a passar millor aquelles setmanes de malaltia, ingressos i altes hospitalàries, etc. No podia fer gaire esforç físic i estar pel jardí em reconfortava.

Pujava fotos a Facebook, que ja estava totalment relegat als boomers rarets i col·leccionistes especialitzats en aquesta joguina dels anys setanta i principis dels vuitanta. Uns quants likes a les meves fotos penjades segregaven prou serotonina plaent per passar unes hores pensant en el següent escenari o diorama a recrear.

El sexe va passar a un segon pla que em neguitejava, donat que les operacions de pròstata del passat solien tenir greus efectes secundaris com la manca de desig o la impotència.

El senyor Google i totes les pàgines web consultades no van aconseguir tranquil·litzar-me. Ja ho diuen: mai miris a internet sobre malalties i possibles efectes secundaris. Els percentatges d’aquestes seqüeles fluctuaven com la borsa cada cop que obria la boca el Trump.

Jo no les tenia totes, tot i que el meu uròleg feia sempre un somriure de pòquer cada vegada que li ho preguntava amb cara de preocupació; sempre tenia paraules amables al respecte, però cap de concloent ni al cent per cent satisfactòria.

Abans d’entrar a quiròfan, al box on els minuts es tornen una eternitat, estava ben nerviós. Per no ratllar-me més en una cosa inevitable que no podia preveure ni controlar, vaig decidir fer una meditació per tal de donar les gràcies a la pròstata pels serveis prestats i per tot el que m’havia donat fins aquell moment. Acomiadar-me’n com qui s’acomiada d’un amor d’estiu, amb el pes de saber que no el tornarà a veure.

Vaig intentar centrar-me en els avantatges que la intervenció comportava a mitjà i llarg termini. Dormir d’una tirada tota la nit sense haver de llevar-se a fer pipí cada dues o tres hores semblava una fantasia que es podia fer realitat, i que de ben segur ajudaria a la meva salut futura.

Ja era a l’habitació la nit del postoperatori, tot just començant a recuperar els sentits després de l’operació de la tarda.
Totes les pors sobre la meva virilitat es van esvair de cop quan un dolor immens en plena nit em va envair l’entrecuix: una erecció descontrolada del meu membre lluitava contra el tub de la sonda que l’atravessava. El dolor devia ser similar al fet que t’apretessin el membre en erecció fins a deixar-lo com un filferro rebregat.

Una barreja de satisfacció i dolor horrible es van apoderar de mi en aquella habitació fosca… Ganes de cridar d’alegria i de dolor al mateix temps, que vaig saber reprimir i controlar per no despertar el meu fill, que dormia al sofà llit, i per no haver de passar vergonya amb la jove infermera de torn veient aquell espectacle dantesc que hi havia sota els llençols.

El fet de ser a una planta pediàtrica de l’hospital tampoc ajudava, amb el so de fons del plor dels nadons posant a prova els seus pulmons acabats d’estrenar.

Encara vaig trigar uns mesos a tenir una vida “normal” però aquells homenets petits de plàstic van recuperar un lloc destacat dins una vitrina al meu estudi i de tant en tant els miro i penso… la vida te cops amagats que et poden portar a viure moments especials que et poden salvar o enfonsar en la misèria més absoluta.
Vaig tenir sort de sortir-ne prou ben parat.