Ajuda'm, sóc adolescent

-Arribes tard.
-Era el tren que ha arribat tard.
-Últimament t'estàs passant massa.

Per què han d'estar sempre amb cares llargues? Per què sempre aquest to de veu? Aquestes preguntes i aquestes respostes? Uns miserables trenta minuts tard han causat un terratrèmol a casa.

"Em sembla que la nena té novio... com comenci amb aquestes ximpleries acabarem malament", "No, no crec que estigui amb ningú, tranquil home", se sentia des del menjador. Perfecte, ara ja sospiten. El pare continuava amb el mateix conte de sempre: que si aviat els faré avis, que si deixaré d'estudiar, que si fugiré de casa... Mare meva, per què no em vol deixar créixer? Per què no em deixa intentar ser jo, fer el meu camí, fer la meva vida?

-Amb qui vas avui?
-Amb les de sempre, papa.
-D'acord, estaré a l'estació per comprovar-ho.

Genial, el que em faltava. A la Marta no li anava bé quedar avui, i ja tenia ganes d'estar sola amb el Xavier. Feia només un mes que havien començat a sortir d'amagats dels meus pares. I a sobre avui, el meu pare volia jugar a detectius. En el fons tenia una petita esperança de que no compliria l'amenaça. Realment em feia mal enganyar-lo d'aquesta manera, però tampoc podia fer res més. Ell mai podrà acceptar que la seva nena estigui amb algú, sempre amb les mateixes pors, la seva protecció.

M'hauria agradat poder-li explicar les meves coses, els meus sentiments, el que em passa. M'encantaria asseure'ns a taula tots i poder-li explicar que m'agrada un noi, que algú està enamorat de mi... però ell simplement no deixa que neixi una confiança. Simplement ens fa por potser, de comunicar-nos. M'agradaria poder-li dir que l'estimo, però tinc por d'ell. Aquest home tan correcte, que vol que arribi lluny en la vida, que vol sentir-se orgullós, i a mi em fa por no estar a la altura, i mai ho estic, mai se'm valora el meu esforç, sempre tot ho faig malament, mai res està bé.

Sí, sóc una adolescent, i per això m'haig de sentir sola? M'haig d'amagar dels pares? Els hi haig de tenir por? Només pel fet de ser adolescent?

Crec que els pares haurien d'entendre i comunicar-se més amb nosaltres. Ells pensen que nosaltres ens tanquem en nosaltres, que els odiem o que simplement no volem estar amb ells, però per què ningú es pregunta perquè ho fem molts? Simplement si algú ens dongués un vot de confiança o simplement ens demostrés el seu amor, potser, la vida d'un adolescent ja no seria tan difícil, potser si algú ens ajudés sense posar en pràctica els càstigs i les reprimendes, potser si algú em deixés temps i confiança, potser podria dir: pare t'estimo i viu que sàpigues que tinc xicot.