Ajuda'm, sóc adolescent

Un relat de: magma

-Arribes tard.
-Era el tren que ha arribat tard.
-Últimament t'estàs passant massa.

Per què han d'estar sempre amb cares llargues? Per què sempre aquest to de veu? Aquestes preguntes i aquestes respostes? Uns miserables trenta minuts tard han causat un terratrèmol a casa.

"Em sembla que la nena té novio... com comenci amb aquestes ximpleries acabarem malament", "No, no crec que estigui amb ningú, tranquil home", se sentia des del menjador. Perfecte, ara ja sospiten. El pare continuava amb el mateix conte de sempre: que si aviat els faré avis, que si deixaré d'estudiar, que si fugiré de casa... Mare meva, per què no em vol deixar créixer? Per què no em deixa intentar ser jo, fer el meu camí, fer la meva vida?

-Amb qui vas avui?
-Amb les de sempre, papa.
-D'acord, estaré a l'estació per comprovar-ho.

Genial, el que em faltava. A la Marta no li anava bé quedar avui, i ja tenia ganes d'estar sola amb el Xavier. Feia només un mes que havien començat a sortir d'amagats dels meus pares. I a sobre avui, el meu pare volia jugar a detectius. En el fons tenia una petita esperança de que no compliria l'amenaça. Realment em feia mal enganyar-lo d'aquesta manera, però tampoc podia fer res més. Ell mai podrà acceptar que la seva nena estigui amb algú, sempre amb les mateixes pors, la seva protecció.

M'hauria agradat poder-li explicar les meves coses, els meus sentiments, el que em passa. M'encantaria asseure'ns a taula tots i poder-li explicar que m'agrada un noi, que algú està enamorat de mi... però ell simplement no deixa que neixi una confiança. Simplement ens fa por potser, de comunicar-nos. M'agradaria poder-li dir que l'estimo, però tinc por d'ell. Aquest home tan correcte, que vol que arribi lluny en la vida, que vol sentir-se orgullós, i a mi em fa por no estar a la altura, i mai ho estic, mai se'm valora el meu esforç, sempre tot ho faig malament, mai res està bé.

Sí, sóc una adolescent, i per això m'haig de sentir sola? M'haig d'amagar dels pares? Els hi haig de tenir por? Només pel fet de ser adolescent?

Crec que els pares haurien d'entendre i comunicar-se més amb nosaltres. Ells pensen que nosaltres ens tanquem en nosaltres, que els odiem o que simplement no volem estar amb ells, però per què ningú es pregunta perquè ho fem molts? Simplement si algú ens dongués un vot de confiança o simplement ens demostrés el seu amor, potser, la vida d'un adolescent ja no seria tan difícil, potser si algú ens ajudés sense posar en pràctica els càstigs i les reprimendes, potser si algú em deixés temps i confiança, potser podria dir: pare t'estimo i viu que sàpigues que tinc xicot.



Comentaris

  • hola^^[Ofensiu]
    llbrtat_woodstock | 26-04-2007

    HoooLaa torno a ser jo!!
    Soc una noia jeje!
    Es que escriure no es lo meu la veritat, simplement m'agrada encara que ho faci malament.... xD!
    I lo de les faltes... soc mol negada amb això de l'ortografia,,, tant escriure per el msn no es bo!! xD
    Un petó merci x comentar els relats!!*

  • llbrtat_woodstock | 26-04-2007

    HooLAaaa!!
    M'ha gardat moLt el teu reLat!
    Penso que tot això que dius es la crua realitat, a mi em passa (tinc 15 anys). també estic sortint am un noi i encara no els hi e dit res als pares...
    M'agradaria saber quans anys tens!! Penso que entens massa bé els adolescens si ets més gran! jaja
    Un petó!

  • impostor | 25-04-2007 | Valoració: 8

    Bé, pel títol m'esperava una altra cosa. M'alegro que no hagis parlat d'amors, si més no, directament. Molt bé, xicota.

  • aaa | 25-04-2007

    Millores a una velocitat increible, tant en forma com en contingut.

    Al personatge central, li recomanaria que parles amb el seu pare. El pitjor que pot passar es... que? Fes-li recordar que ell també va ser jove, en altre epoca no tan llunyana.

    No tinguis por de no ser alló que espera el teu pare, doncs mai ho seras. Seras quelcom millor, segur.

  • Molt bé magma[Ofensiu]
    diesi | 24-04-2007 | Valoració: 10

    Ja saps que opino exactament el mateix que tu, aquests pares que no s'enteren de res... En fi, spero que tot se solucioni aviat!


    Petons!
    b#NaT#b

  • ginebre | 24-04-2007

    molta raó, magma. La falta de confiança ho espatlla tot. Expliques molt bé aquests sentiments i la necessitat de créixer i viure amb el suport d'uns pares que confiin en tu.
    M'ha agradat el teu estil, la forma. Els petits fragments de diàleg estan molt bé. Ilustren la situació que expliques.
    En fi, si és biogràfic et dono ànims. Segur que t'en sortiràs.

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: