COSES DE NOIS

Un relat de: magma

Potser s'equivocava i el que anava a fer era un gran error. Potser era la cosa més normal del món, potser algú els veuria o potser ningú més sabria a part d'ells dos el que passaria. Caminava neguitós per la vorera, travessava els carreres sense pensar. No feia més que girar-se cap als costats per si veia a algun rostre conegut. Ja només faltaven dos carrers i allà esperaria a la Joana.

Ella portava un jersei de coll alt de color vermellós, una pantalons negres i unes sabates planes de ratlles negres i vermelles. Els seus cabells negres i llisos ballaven lliures al fred vent de tardor. Es van saludar amb un tendre petó i agafats de la mà es van endinsar en els carreres gairebé foscos de la ciutat.

Ella estava alegre, tenia els ulls brillants i parlava sense parar de qualsevol cosa. Ell la mirava i somreia tot i que tenia el cap en un altre món. La Joana es va parar en un aparador on hi havia pastissos, se'ls menjava amb els ulls. Però ell no es veia capaç de posar-se res a la boca.

Caminaven aquesta vegada en silenci i ell li preguntà que pensava, ella va aixecar el cap i gairebé en silenci va murmurar "en tot una mica. El cel està preciós tot ennuvolat, i estic tan bé amb tu..." va callar-la amb un fi bes. No sabia com dir-li, com proposar-li, però els amics de futbol han estat tota la setmana inflant-li el cap.. ja porteu dos mesos, a què esperes? Moriràs verge. No sabien el que deien, però no volia quedar com un covard així que van encaminar els seus passos cap a la platja, que deuria de estar la mar de tranquil·la. Ell no parava de mirar-la, estava tan alegre i radiant, que no sabria com començar.

Es van asseure a la sorra, el mar els acompanyava amb cançons de sirenes que per algun lloc amagat de la realitat devien estar. Ella es va estirar i mirava els núvols grisos que gairebé amagaven tota la lluna. "Estic tan bé ara, aquí, amb tu.. et menjaria a petons" i començà a riure i amb cada rialla li feia un petó, ella es deixà anar i li regalava carícies mentre la lluna s'escapava del mantell que cada cop s'enfosquia més. "Ella no ho vol fer... i prefereixo ser un covard que obligar-la a res"- va pensar mentre li deia que seria millor tornar a casa i ja començaven a caure gotes del cel.

Comentaris

  • Covard?[Ofensiu]
    Nubada | 19-07-2007

    "Ella no ho vol fer... i prefereixo ser un covard que obligar-la a res".
    En aquesta història no hi ha cap covard, hi ja una noia alegre plena de vida i un noi respectuós i madur.
    L'he trobat molt bonic, i ben escrit.

  • sincer[Ofensiu]
    ANEROL | 31-05-2007 | Valoració: 9

    el trobo sincer, planer i ben narrat. M'agrada

  • diesi | 30-05-2007 | Valoració: 10

    Bé magma, ja et vaig comentar aquest relat en persona i no crec que calgui repetir-te el mateix. Aquestes coses que estàn passant algun dia o altre havien de venir... Espero que tot vagi bé.

    b#NaT#b

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: