De l'amor a la bogeria

Sense pensar ni tan sols un segon, dels meus llavis s'escaparia un "t'estimo". Però quina ximpleria dir-te res, si tot el que jo digui no ho vols sentir, es fan sords els teus sentits als crits de l'amor. ¿Per què fer-te veure que t'estimo? Si no em mires, es queden cecs els teus sentits mentre els meus ulls ploren. No vull ni fer-te provar els meus llavis, ja sé que no em deixaràs.

Més por tinc jo d'estimar-te vida meva, que tu al ser estimat. Més pateixo ja estimant-te. Més ploro jo cada nit que tu, vida meva.

Perquè res més bo passarà, el que ha passat no es repetirà, i el que arribarà no ho sabré fins llavors. Déu sap el que sé i el que sento, només ell sabria dir-te el que t'estimo. Però com no estimar a aquest ésser, que encara que no és perfecte, és especial. No és el que sé el que em fa estimar-te, és el que no veig i sé què és, vida meva.

Totes les nits, totes i cada una d'elles, somio, somio en veure't demà, en veure't feliç i alegre, alegre com un nen, feliç com jo, en veure't feliç a tu, vida meva. Els dies passen sense cap raó, deixant petjada al meu cor, cada segon que passo al teu costat és més especial que l'anterior. Tots els dies s'acaben encara que jo no vulgui que passi això, i arriba la nit, la freda nit on tu no hi ets, és aquests la nit que em separa del demà per tornar a veure't el rostre, és la que m'impedeix veure't i parlar-te, la que em fa somiar, la nit.

Però també moren els somnis, tots ells s'acaben per deixar pas al tan esperat matí, al que somric amb por, ja que potser avui no sigui com ahir, perquè potser potser avui no sigui com demà, potser demà que jo esperava no serà com l'anterior.

Por del que després jo mateixa després em ric, perquè ha sigut un dia bo, un dia fred però alegre, fred com el gel del hivern i alegre com la primavera. Després tornarà la nit i després d'ella un altre dia. Però això potser passarà demà.