I em vaig sentir desgraciada

Les coses passaven massa de pressa i jo creixia massa a poc a poc. No tenia temps d'assumir les tardes quan ja arribaven les nits. Quan començava a entendre els matins començava a fer-se fosc.

I les hores, les hores passaven i passaven i s'emportaven els dies, i els dies, els dies s'emportaven els mesos i els mesos els anys i els anys la vida. Giravoltaven i tornaven a girar les fulles de tardor del parc on m'asseia cada tarda. El cel estava brut, tot gris, tot trist, m'hauria agradat poder-li dibuixar un somriure vermell i ficar-li un llaç perquè estigués content, però vaig mirar cap amunt, i queien grans gotes de pluja. Llàstima que no pugui arribar tant amunt.

Els bancs es començaven a mullar i vaig començar a córrer i la meva faldilla volava i volava tot ensenyen les cames. Els petits ja feia estona que s'havien anat i només jo i quatre despistats estaven sota aquell núvol ploraner.

El carrer a munt em va portar fins a la cafeteria on m'agradava prendre cafè. Allà el feien molt cremós i jo hi ficava moltes cullerades de sucre mentre mirava la gent de l'altre costat de la finestra. Avui, però, no hi havia gairebé ningú. Mentre mirava a dins de la tassa desitjant no veure mai el fons vaig sentir una veu de noi. Just davant meu, un jove ben plantat em demanava permís per agafar la cadira, li vaig dir que sí i es va asseure a la taula del costat tot envoltat de noies maques i d'un amic sense adonar-se que jo existia.

Deixava de ploure i es feia tard. Volia arribar a casa abans que surtis la lluna, i vaig començar a caminar de pressa sense adonar-me que m'havia mullat totes les sabates. La porta de casa era tancada amb clau i vaig picar fort a la fusta, però res, vaig tornar a picar encara més fort i el cel ja tot negre va començar a deixar caure gotes d'aigua. Em vaig asseure a les escales abraçant-me a mi mateixa perquè feia fred. Estava tot fosc i entre aquesta foscor es penetrava una ombra, s'apropava cap a mi cridant fort: "On t'havies ficat? Estava preocupada per tu, no tens dret a fer-me passar aquestes males estones amb el que em va costar parir-te! Entra ràpid cap a casa!". Estava molt enfadada i em vaig aixecar. Quan es van encendre els llums del carrer vaig veure sota un paraigües a aquell noi del bar amb una noia rossa que l'agafava del braç, segurament anaven a ballar, com tots, tots els dissabtes a la nit. "Va entra a casa!" i jo em vaig sentir desgraciada