Pare, per què no m'estimes?

Un relat de: magma

Dóna'm confiança, dóna'm amor i començaré a estimar-te. Ets un home gran i jo encara una nena. La teva ombra tapa a tot el meu ésser. I tinc por de dir-te res, tinc por de mirar-te els ulls, tinc por a estar amb tu. Perdona'm, perdona'm per haver entrat a la teva vida. Perdona'm, perquè sense ser res teu et carrego de responsabilitats, potser per això no mereixo ni un minut de la teva atenció.

Tinc por de sentir-me tan sola, ho tinc tot, però alhora no tinc res. Sento com si tu i jo mai poguessin conviure plegats. Però que esperava, si jo sóc com una òrfena, plena de buit i de dolor. Esperava alguna cosa, però res podia donar a canvi. Sé que res es regala, ni tan sols amor de pare.

Comentaris

  • Algunes persones no saben demostrar l'estimació, no és que no estimin, sont tancats i els seus sentiments no els expressent.
    Un petonet . Pilar. :-)

  • et proposo un joc[Ofensiu]
    ANEROL | 31-05-2007 | Valoració: 9

    uè difícil és entendre's amb els que estimem, que són els que més necessitem. M'agrada el teu estil, senzill i sincer. Els grans s'obliden sovint quan van ser més joves, els seus dubtes, les seves pors, les seves necessitats; es demanar molt que un adolescent es posi en el lloc del seu pare. Et proposo que ho facis com un joc, escrivint, vull dir; no crec que et costi massa perquè, pot-ser m'equivoqui, sembles persona reflexiva i molt sensible. Altrament encara no he llegit tots els teus escrits i pot-ser.

  • Aquest relat va lligat amb l'anterior?[Ofensiu]
    impostor | 25-04-2007

    podries haver-lo inclòs en "Ajuda'm, sóc adolescent".

    Parla amb ell.