Així és la meva vida

Em desperto a les quatre de la tarda. Em trec la roba i em poso la indumentària ridícula del treball. Poso cereals i llet en un bol, i m'ho menjo en cinc minuts. Així encara tinc temps de fer una passejada pel parc i després anar a comprar al supermercat. Torno a casa ho endreço tot per tal que el pis quedi una mica acceptable per si ve algú. Però per dins sé que no hi vindrà mai ningú. Tanco el pis i m'asseguro que estigui ben tancat, no fos cas que hi hagin lladres. Mai se sap. Baixo cap a l'autobús quan ja són les cinc. He d'esperar l'autobús durant una bona estona. Normalment arriba tard, i llavors el cap del treball em fa una bona bronca i em descompta una mica del sou. Mentre no arriba, he de suportar tots els nens que han acabat les classes i que criden com bojos. Sempre falta poc per acabar a terra per les empentes. Les criatures són uns diables. Si tinc sort, l'autobús arriba aviat i no els tinc que suportar gaire estona. Dins l'autobús, agafo el diari i el començo a llegir. Tinc que esperar mitja hora per baixar. Se'm fa llarga. Quan arribo a la gasolinera estic mig adormida. Començo a treballar tres quarts de sis i plego a les sis de la matinada. Estic com a dependenta de la botigueta que hi ha a la gasolinera. Quan no hi ha ningú, menjo algun menjar preparat que m'emporto del pis. A les sis, plego, i torno a agafar el bus. Més d'una vegada he hagut de tornar a fer la volta i esperar una hora més perquè m'adormo i no baixo a la parada que em toca.
Obro la porta del pis a quarts de vuit del matí. Corro de seguida fins a la meva habitació, que tampoc es gaire cosa, em trec l'uniforme i em poso roba còmode: uns texans, una samarreta ample, i unes bambes, odio les sabatetes. Vaig al parc una estona, a passejar, i torno altre cop al pis. Cap a les deu ja estic dormint altre cop.
Així és la meva vida. Sempre el mateix. Dormir, treballar, dormir, altre cop treballar...
Fins que em mori. No crec que canviï mai.