Així com ebri

Amb la mirada al seu plat, la ment tèrbola i l'estomac fet un bassal aquós per la cervesa, li dic que me'n vaig, que és tard, que no vull perdre el darrer metro i tot això. Estranyament per a mi i més encara per als seus amics ella diu que també i ens allunyem tots dos de la festa de la cervesa. Quan ens plantem a fora, i abans de separar-nos per agafar cadascú el nostre particular camí oposat, ella em fa:
No vull tornar a casa amb tota la borratxera i tan aviat. Almenys som amics, no? Puc estar-me unes hores allà amb tu... Et fa res? Dius que l'habitació té dos llits, no?
I jo, indecent i esperançat, que encara vull un bon final a tota aquesta història, li dic que sí, que vingui. Ella atura un taxi, ens hi enfilem i jo li dono al taxista la direcció. Travessem rodant i en silenci circumstancial mitja ciutat fins arribar a l'hotel. Pugem a dalt i ella em demana aigua i jo n'hi dono una ampolla petita. Beu i llavors s'estira al llit individual, a dos metres de mi. Sospira i aleshores s'esmuny entre els llençols, arraulida, com un gatet, a la gatzoneta, mirant-me. Jo em desvesteixo i em poso al meu llit i apago la llum, quedant-me allà sol i pensant en aquell llit immens i buit, tot sol, molt sol i pensant. Pensant entre tota aquella negror, aquella aspre obscuritat, sentint-la quasi bategar.
Estem una bona estona xerrant, entre la foscor, fins que ella em diu que el que em cal a mi és una dona. I això m'inflama l'ànima i m'encén el cervell, que bull i bull de brutes i llancívoles paraules pel fet que sigui ella, precisament ella, qui m'ho digui: la persona que estimes, a qui t'has declarat honestament només un parell d'hores abans i que t'ha refusat, ara et recomana, t'aconsella, pel teu bé, que el que tu necessites és precisament una dona, qualsevol dona, i ho diu de tal manera que saps que no s'hi inclou a sí mateixa: D'això se'n diu entrar a matar.
Li contesto molest que no m'analitzi més, que n'estic fart de que provi d'analitzar-me. Que jo sé bé el que necessito quan sé que ho estimo, i no abans. I ella calla, callem tots dos una bona estona. Ningú diu res durant força minuts. Llavors ella juga una estranya carta:
Em faries un massatge?
Què!?
Abans els feies molt bé...
Vés a la merda! – li dic, per donar-me temps, per esbrinar què carat significa aquella petició i què es proposa realment -.
Però l'excitant proposta ja no em permet de pensar massa i per a mi allò només ha de tenir una sortida, que vol que m'hi acosti perquè m'està obrint una porta que hores abans m'havia tancat de cop. No ho entenc, no puc entendre-ho, però la temptació d'estar al seu costat, tocant-la, olorar-la i sentint-la més enllà del que és habitual és massa forta i m'hi acabo abandonant. Surto del meu llit i m'hi acosto perquè necessito sentir-la al meu costat, respirant, bategant.
I allà feinejo amb dificultat la seva esquena, fent lliscar les mans sota la roba, topant-me amb l'inoportú sostenidor. Ella es treu el jersei i queda en samarreta de màniga curta. Continuo. Repasso els seus braços amb els dits, destenso i acaricio el clatell amb les mans entre tots aquells cabells castanys i tebis. Penso en una nina, una bonica nina cruel, una que reclama molta atenció i ofereix poc a canvi, però que segueix essent terapèutic de jugar-hi.
I canviem de posició i jo segueixo i ressegueixo amb les mans tot el que la tènue llum dels fanals de l'exterior m'ofereixen, tota la insuficient llum que no ensopega amb la persiana mig tancada. Trobo amb les ninetes acostumades a la foscor algunes escales de grisos. Palpo i observo els seus contorns, els seus ulls clucs, els seus llavis, les seves galtes i la seva carona dolça. Vol ser tocada, es deixa tocar per tot arreu amb alguns límits imposats per ràpids gests que em frenen: queden prohibits els petons al coll i rebutjats els intents pecaminosos dirigits a l'entrecuix i que condueixen al més enllà. Bé, però aconsegueixo lliurar-me de la seva samarreta. Petonejo una mica l'esquena que s'eriça com la mar, però sobretot em demana d'acariciar-la. L'acaricio. Llavors es deixa petonejar més, sense dir ni piu, atenta però als atacs sorpresa... Finalment m'abraça amb força i jo igualo l'oferta i ofereixo els meus braços i llavors oloro intensament el rastre de xampú mesclat amb perfum “estima'm”.
I abraçats, en silenci, crec sentir-me pitjor que una puta, perquè per comptes d'oferir carn a desgana crec estar oferint sentiments. El més sagrat que a un li queda, l'única cosa que pot retorçar-se fins a tal punt que aconsegueixi curtcircuitar una persona, que jo m'autodestrueixi, són els sentiments. Però també sento que és agradable i càlid estar allà agafats l'un amb l'altra i per un moment em sembla saber que és el que necessita i que jo puc donar-li, però també penso en que no recordo la darrera vegada en que algú em va abraçar corresponent-me a mi, i que potser, fet i fet, potser jo ho necessiti molt més que ella. Tot això, aquestes coses.
I unes hores després, quan ella se'n va, tinc tota aquella incomprensió carregada als testicles, que estan a punt de rebentar de dolor. Sóc un home, per al millor i el pitjor. I ella, la dona, em deixa la sensació d'haver-me fet jugar a alguna mena d'incomprensible joc. Un joc de miralls. L'acompanyo a fora i quan torno al llit penso en fer-me la palla de rigor per a casos d'emergència com aquest, per no caminar l'endemà com un vaquer en duel. M'envia un SMS: “He arribat bé”. Llavors m'adormo, tranquil però també esgotat, totalment vençut i fracassat, així com ebri.