Aillar-se és morir

Peró si que et valoro. El teu poema convida a reflexionar, no es fàcil expressar en tant poques paraules un estat d'ànim que poc a poc s'ha perdut. Lo millor de tot es saber que no estem morts i aixo potser ens farà despertar.

Un poema molt bell, Joan, una reflexió que és un crit a la integració, a la comunicació, a la necessitat de companyia que tenim tots els éssers humans. Et felicito!

Una abraçada tardorenca,

Pilar

Ara que les vacances semblen tan llunyanes, que el sol es torna gasiu, la llum encongeix i recomencen les urgències, les presses, també la rutina i la foscor, em sembla el moment perfecte per llegir aquest poema teu, que serveix a qualsevol de crit d'alerta, ja que és com un despertador de l'esperit que tendeix a endormiscar-se a la tardor ( no tant a la del calendari, com a la de l'ànim! ).

Gràcies, amic Joan, pel teu poema!

Com ja es costum entre nosaltres, t'ofereixo un altre que em sembla adequat per aquests dies: ENYOR

Esperant que l'estiu hagi estat bo per a tu, t'envio una abraçada,
Unaquimera

Desperta't i escolta la veu del mar.
Desvetlla't i acarona l'esperança.
Desperta´t i deixa "que els teus somnis desbocats agafin les regnes de la realitat".

Preciós poema i, com sempre, una daga molt afilada i que trasbalsa la veu que ressona en els més profunds laberints.

Gràcies Joan.

Una immensa abraçada escalenca.

Completament d'acord amb el títol.
I aillar-se té doble direcció, per mi, de dins a fora i de fora a dins.
Tot ho arregla... el gran crit DESPERTA FERRO !!!