Aigua bullent sobre les espatlles

Vaig arribar fins al cotxe. Tenia la roda del darrera punxada. Em vaig recolzar a la portella del maleter i vaig cordar-me la jaqueta. L'aire fresc de la nit tenia la puresa del cristall i contrastava amb la desolació de l'indret. Les nits són tristes de vegades, sobretot als suburbis d'una ciutat. Quan els carrers es buiden de gent i d'automòvils no queda res. Un paratge banyat per la llum malaltissa dels fanals, la duresa de l'asfalt i les voreres brutes, les persianes de metall dels comerços i algun gat silenciós rebuscant entre les escombraries.

No tenia ganes de canviar la roda. Vaig apagar el cigarret i vaig enfilar el camí de tornada amb un pensament enganxat als talons. Per primera vegada se'm feia evident que l'absència d'algú era molt pitjor que la pròpia soledat. Jo la trobava a faltar a cada segon del dia i d'alguna manera sabia que ella no sentia el mateix. No parava de preguntar-me què teníem en comú. Ella era una dona encantadora, vital i amb inquietuds i jo era un desposseït recalcitrant.

Vaig arribar a casa. La gata em va rebre amb efusió. Estava en zel i ho demostrava al mascle equivocat. Vaig obrir l'aixeta i em vaig treure la roba. Vaig entrar a la dutxa amb l'esperança que l'aigua bullent s'endugués una part de l'agonia. Mai durava gaire però sempre hi ajudava. Va sonar un telèfon. Potser era el meu o potser el dels veïns, feia de mal dir però no m'importava. El món podia esperar.