Ahir mateix, fa quasi un any

De cop i volta va necessitar violència i se la va servir contra la taula que tenia davant fins a set vegades... exactament el que van trigar un guàrdia i el seu advocat a tenir l'encert d'aixecar-se per aturar-lo.
Ell va tenir el temps just de sentir que la seva fam quedava dolçament coberta.
No va trigar a recuperar la consciència.
Dos guàrdies el subjectaven per les aixelles i el mig arrossegaven ràpids a través dels passadissos cap a la infermeria, ho havia de suposar perquè la sang només li permetia veure els clarobscurs que les finestres abocaven al seu pas.
Després d'un cop sec la porta va cedir obrint pas a un olor que significava cures, consideració i dolor: uns bons postres després d'un tec autodestructiu.
Es confirmava la seva predicció, era la infermeria. Creia que aquesta vegada havia aconseguit perjudicar un ull i això al menys li garantiria un meset d'anades i vingudes a l'especialista, tractaments complicats, punxades i sobretot, atencions. Una empenta fictícia al calendari, un mes que volaria acostant-lo a la llibertat que refugiava a la culpable de tot plegat...
Amb la sensació de tenir un peu al paradís va tornar a perdre la consciència, aquesta vegada per sempre.

Em dic Caterina i tinc quinze anys.
Aquest matí ja havia paït el dia quan tot just l'encetava, com he fet els últims deu mesos.
He recopilat centenars d' hàbits que m'han ajudat a sentir-me el més segura possible, que és ben poc, i m'he mantingut alerta cada maleïda hora, mare de minuts que engendraven segons, i segons que semblava que havien d'agrupar minuts i no ho feien.
He rebut una notícia que fa molt temps que desitjava, més que no pas esperava, i els seus efectes han estat immediats. M'he saltat al menys tres costums maniàtics i estic recuperant la força que algú va em prendre una tarda estiuenca ahir mateix, fa quasi un any...
Miro la meva mare i veig que, tot i que pregunta, sap o suposa.
_S'ha mort avui i si és que ha de consolar algú, diré que no ha patit gens_
Ho dic lentament i mentre recito aquestes paraules un somriure m'estireganya la boca. La mare sense voler somriu també, acte seguit abaixa la mirada i se'n penedeix el temps just per no perdre el cel.
La notícia que ens cura, alleugereix el pes de la culpa que sent la mare i m'obre els ulls a la injustícia que he estat cometent amb ella.
És la primera comunicació útil i senzilla que establim en aquest temps, el somriure d'ambdues ha estat un miracle, tan espontani que sembla fictici o fruit de la casualitat.
Quedaven dos anys perquè el deixessin anar. La condemna d'ell s'havia convertit en la meva, dues vides en pausa sabent que el mon no seria prou gran, una lenta tortura que m'havia fet desitjar la seva llibertat tant com la meva, per bé o per mal, el meu anhel era el final fos quin fos.
Avui és un gran dia, el suat principi del final dels contes i les pel·lícules, tot just ara, puc llençar un pas endavant deixant quelcom enrere.