La persona robada

De bon matí el gel i la boira s'enganxen als ossos i refreden, pausadament però implacables les extremitats que s'han convertit en camins al centre del cos. La pressa l' acompanya, vagi on vagi i sigui l'hora que sigui: no s'afanya, fuig del fred fins que finalment el destí o un refugi fortuït li pari els passos.

Un cop a la feina, la caloreta del despatx fa que s' exageri aquesta sensació, encara té més fred! És tan fort, que moltes vegades n'escup per la boca en forma d'expressió suada: "quin fred!", "estic gelada", "collons quin fred"... és igual, la qüestió és que aquestes frases surten empeses per la tremolor gèlida que ha portat de fora, no per la voluntat ni la raó.

Corre cap a l' interruptor de la cafetera i després cap a la rodeta de la calefacció, torna a la cafetera i espera tota comprimida que s'apagui el pilot vermell, un, dos, tres.... ja té el gotet de plàstic blanc als dits, el sobre mono-dosi entaforat al braç de la cafetera, i el braç entaforat al forat corresponent. Prem el botonet i comença la música infernal de cada matí, no molesta perquè se que precedeix a un gran plaer: el seu cafè calentó.
Sempre pensa que li passa com als gossos que explicava la Núria Mas, la professora de filosofia de quan feia tercer de BUP. Eren objectes d'un experiment molt interessant: feien sonar un timbre que despentinava del terrabastall que feia i immediatament després els donaven un suculent menjar.
Els primers dies les pobres besties patien com el que eren, animals de laboratori, però ben aviat van descobrir que aquell temperi significava una festa major i quan el sentien ja no s'apilotaven esporuguits: corrien cap a la porta on sabien que els servirien la manduca!
L'experiment no va quedar aquí, van retardar l'hora que acostumava a sonar el timbre i van observar que augmentava la salivació dels animals que ara estaven tan ben habituats com els britànics a les seves coses de les cinc de la tarda.
Això ja demostrava un principi que ella sempre ha anomenat de l'"orujo", i val més no entrar en més especificacions respecte aquesta peculiar denominació.
No recorda perquè la mestra els va posar aquest exemple, ni quin ensenyament n'havien d'absorbir... segur que l'explicació a algun comportament humà ben quotidià.
Amb els anys ella només l'hi ha trobat aquesta aplicació. Potser per aquesta raó ella estava rumiant davant la cafetera mentre d'altres ho feien davant el volant d'un Ferrari o del caparró d'una criatura.
Ja s'ha begut el cafè i sense adonar-se'n, suposa que a mitja cavil·lació, ha tornat a escalfar pràcticament tot el cos quedant-li només vint dits freds que és molt possible que no s'escalfin fins que se'n vagi el dia.
Sent la porta trontollant per la pressió d'una clau massa torta i antiga, i sense que augmenti el pols ni variar la positura, espera que l'amo arribi allà on és ella.
La buscarà només d'entrar i veure els llums encesos, el burro intentarà no fer soroll per veure si l'enxampa fent un cigarret, això després d'haver fet rodar la vella clau de 15 centímetres dins la porta d'una tona, obrir-la finalment i tancar-la sense vigilar. Si l'experiment dels gossos l'haguessin fet amb aquest espècimen segur que no n'haurien tret més que la part de la salivació excessiva.
Els passos s'acosten i fa la previsió de sortir de l'estreta cuina una mica abans que ell hi arribi, es coneix l'estratègia del "pas-estret-amb-joveneta-al-mig".
"Bon dia Sr. Xifrés" l'insulta a la cara amb un somriure que no vol amagar la falsedat, "Bon dia" diu ell sec com un pinyol d'oliva de fa tres dies mentre la repassa de cua d'ull. Ho diu apagat i amb el cap baix, és estrany però ella se'n aprofita i no li treu la vista de sobre fins que el veu desaparèixer on tomba el passadís.
Es palpa un ambient diferent, avui no es creu el paper que s'espera d' ella: portar expedients que haurà de deixar donant l'esquena mentre ell té les dues mans sota la taula, inclinar-se a prendre nota del que li dicta perquè no permet que s'assegui a la butaca: "No cal, si serà un moment, és molt curt ja ho veuràs..." diu quan veu que ella fa per seure, o aguantar tot tipus d'humiliacions com quan li cau alguna cosa a terra, "Fresca!" li diu; o quan tanca la porta massa fort: "Quin desastre", o quan la renya davant els clients amb mitja rialla, "Quina vergonya!"...
Mentre rumia tot això la sang li bull, té els ulls vermells per la pressió i el plor està a punt de fer-la botar en silenci com tantes vegades... aleshores té un moment de serenitat i recorda, mentre reviu, el divendres anterior. La va deixar dir tant o la imaginació ja començat a omplir buits a favor seu? Li va sortir tot tan brodat i amb tanta força com per afectar-lo?
Els muscles de la cara es relaxen i pel seu rostre passen les mil expressions del desassossec, dins el despatx de l'amo es sent un cruixir metàl·lic i una fracció abans que passi res, obre els ulls com qui esperava i veu arribar.
Un tret, sona fort i sec. Salta de la cadira i queda blanca, espantada.
Quasi a l'acte li arriba una bafarada rància i una tebior a l'aire, de calor humana que s'allibera...
Respira, degusta i es reclina a la vella cadira gastada. La cara desperta, expectant... està valorant si val la pena anar fins allà i gravar-se la imatge sobre totes les que conserva d' ell. S'aixeca ràpid, excitada; de puntetes s'encamina i s'entrebanca amb el riure nerviós que li fa tremolar el llavis. Ja té el pom de la porta entre les mans, avui les necessita totes dues per fer-lo girar, abans d'adonar-se que ha enviat l'ordre, li han donat la volta i la porta s'entreobre.
La visió no la deixa freda ni la relaxa, no l'alegra... poc a poc recupera la sensibilitat robada a mossegades, talment com si emanés de la ferida oberta, i cau de genolls i el plora.