Cercador
La Depre
Un relat de: Tarareja- Compartir:
M'ataca suau i càlida, no la rebutjo perquè reconforta la part de mi que dubta, que s'encanta amb l'ombra que n'emmana. Va disfressada de carícia.
De seguida ensopeix, desgana i m'encomana: "La vida no és vida si no l'estimes, els fruits son miratges que no pots contar ni assegurar i el poc que saps de l'estimar regalima d'una bota que tu mateixa has foradat. Algú t'ho havia de dir"
De nou caiguda, sense esgarrapar parets ni alçar la veu cercant ajuda, passo dies i estones. Mirar des de l'ombra em fa posseïdora de certa veritat, la que tothom descuida per poguer seguir endavant, la que els dèbils no podem apartar.
De vegades em giro i la miro de la vora:
les vestimentes etèrees es tornen extravagants, ridícules i exagerades i torno a donar-me vergonya d'haver-ne sigut amiga, de donar cabuda als seus consells. M' asseca les paraules i les idees, m'aixeco de terra i camino amb tots els altres.
Comentaris
-
Una gran flaçada de plomes[Ofensiu]BlauFosc | 19-02-2005
Tinc una gran flaçada de plomes que m'abriga quan a l'hivern fa fred. És gruixida i lleugera, però la seva pesantor rau en la diferència de calor... a dins, ben quiet, s'hi està molt bé... massa bé... a fora, encara que em mogui hi fa fred, massa fred...
La depre és una gran flaçada de plomes que amb el temps aprenc a vencer. M'hi veig en les teves lletres...
Ah! i m'agrada molt el dibuix... es un autoretrat? -
anims[Ofensiu]AINOA | 11-02-2005 | Valoració: 9
Hola Tarareja:
Es un bon relat, la depres sempre son dolentes pero amb una mica de força de voluntat es poden superar.
Una abraçada.
l´Autor
7 Relats
25 Comentaris
12096 Lectures
Valoració de l'autor: 9.06
Biografia:
Vaig néixer a Granollers l'agost del 1977. El meu primer any de vida el vaig passar a La Garriga, el segon a l'Ametlla del Vallès; fins el vuitè a Santa Eulàlia de Ronçana i després cap a un poblet preciós, molt a la vora de Vic. També he viscut a Sant Martí de Centelles durant un any!Soc nòmada de naixement, quan les coses van malament he de controlar l'impuls de fer tria del més important i canviar-ho de lloc: És curiós però quants més anys passen, menys coses m'emportaria, i dic "m'emportaria" perquè ja no m'emporto res.
Instal.lada i començant a arrelar, m'he deixat dur per la vida, fins que m'he adonat que el meu temps s'el reparteixen les obligacions i que les inquietuds han compartit tantes vegades la seva fracció que han quedat oblidades.
He decidit ser injusta i inmadura i ara trec el temps de les úniques hores "obligades" que no disfruto: les de la feina!!!!
O sigui que sortejant el perill, invertint un temps que en realitat no és meu, ratllant la il.egalitat i l'estafa, part de la meva recargolada ment anarquista ha tornat a surar per treballar per pur i dur egoisme.
A partir d'ara podré dir que m'agrada el que faig.
Tot el que soc, tot el que escric, també el que dibuixo i el que dic, pertany a les dues persones que formen el centre del meu caos. Tot ho dec i ho dedico a en Joan i la Bruna, la meva petita família.