Cercador
Bona vida
Un relat de: Tarareja- Compartir:
Mentre el vent va bufar es van sentir acompanyats, no van ser conscients de la magnitud del que passava fins que hi va haver un instant de silenci. En aquella pausa punxant es va descobrir la falsa conversa; les mirades es van dir la veritat i a partir d'aquell moment tot el que va passar va ser una vida, cap més mentida.
A les tardes seien junts, quiets i en silenci. Els fills els havien regalat un balancí de dues places ja feia anys i ells l'havien integrat a la seva rutina de jubilats. A part del llit era l'únic moble que contemplava la seva extraordinària unió. Van rebre el present com qui rep just el que esperava i el van usar des del primer dia.
Feia una estona que havien despullat l'ànima amb una mirada, com aquella primera vegada, i ara esperaven pacients que la mort fes la seva arribada.
Estranyament, aquell dia no hi va haver ningú més que ells a casa i per més que m'esforço no aconsegueixo recordar una altra jornada en que es donés aquesta situació: tota la família es sentia cridada per la llum que desprenia la casa, d'aquesta manera, fossin fills, néts o amics, sempre sabies que t'hi esperava una trobada.
Mentre el vent va bufar van jaure despentinats, i sense sentir el fred de la tarda van començar a voleiar. El vent es va adormir en un punxant instant de silenci, aquesta vegada per sempre.
l´Autor
7 Relats
25 Comentaris
12097 Lectures
Valoració de l'autor: 9.06
Biografia:
Vaig néixer a Granollers l'agost del 1977. El meu primer any de vida el vaig passar a La Garriga, el segon a l'Ametlla del Vallès; fins el vuitè a Santa Eulàlia de Ronçana i després cap a un poblet preciós, molt a la vora de Vic. També he viscut a Sant Martí de Centelles durant un any!Soc nòmada de naixement, quan les coses van malament he de controlar l'impuls de fer tria del més important i canviar-ho de lloc: És curiós però quants més anys passen, menys coses m'emportaria, i dic "m'emportaria" perquè ja no m'emporto res.
Instal.lada i començant a arrelar, m'he deixat dur per la vida, fins que m'he adonat que el meu temps s'el reparteixen les obligacions i que les inquietuds han compartit tantes vegades la seva fracció que han quedat oblidades.
He decidit ser injusta i inmadura i ara trec el temps de les úniques hores "obligades" que no disfruto: les de la feina!!!!
O sigui que sortejant el perill, invertint un temps que en realitat no és meu, ratllant la il.egalitat i l'estafa, part de la meva recargolada ment anarquista ha tornat a surar per treballar per pur i dur egoisme.
A partir d'ara podré dir que m'agrada el que faig.
Tot el que soc, tot el que escric, també el que dibuixo i el que dic, pertany a les dues persones que formen el centre del meu caos. Tot ho dec i ho dedico a en Joan i la Bruna, la meva petita família.