Acta notarial. (Xacó de cal Cameta. 6)

Acta notarial de les darreres voluntats
(o l’últim testimoni d’amor envers una gent a qui, malgrat tot, encara porto al cor)

Estimats amics i/o mai buscats enemics:
Us llego alguna tarda escadussera de goig exempta d’impostos. En un senil esclat d’optimisme, em reservo per a mi l’alçaprem que faci saltar la tanca de la inoportunitat. Sóc conscient que això no és més que una trapelleria pueril i que ningú no m’ho tindrà mai en compte.
Us llego el dret de ser alguna cosa més del que imposen els cànons; és poca teca per a tanta gana: ho sé. Feu-ne ús a la meva memòria. Aquestes són les pòstumes extremituds d’aquell que ja no té forces per a lluitar a cor què vols. Un dia, més d’hora que tard, us deixaré per sempre. Me n’aniré molt més pobre de com vaig arribar, simplement perquè vaig néixer sense res i, com a contrapartida, marxaré amb el llast de la immundícia humana com a únic equipatge: balanç negatiu, sembla que en diuen d’aquesta mena d’assentaments comptables.
Us llego un regust tendre de les hores farisaiques en què em creieu divertit.
Us llego l’equilibri insòlit d’aquella bicicleta de què tan poca cursa he dotat i que tantes vegades m’ha arribat a escopir de la seva sella.
Us llego aquell vers inhòspit que alguna vegada havia escrit per força, per quedar bé. El poema dels poemes sempre esdevindrà la meva gran assignatura pendent; l’atzar ha volgut que mai no hagi tingut motius prou seductors per escriure’l: em consola enormement però, que tampoc hagi tingut excuses massa sòlides per estripar-lo.
Us llego l’esguard trist d’una penitència arbitrària; una penitència estèril que procura redimir el pecat d’uns tercers a qui penso no deure res.
Us llego els preceptes que no he complert; els ulls que no he mirat; les llàgrimes estalviades; els horitzons que no abastaré, els fulls de calendari que he condemnat al simple exercici papiroflèxic.
Us llego els deutes contrets, però no el llast de pagar-los.
Us llego els meus ulls, però no els capricis mercantilistes dels fabricant d’antiparres al detall.
Us llego les petjades que he deixat enrere; no pas les sandàlies espellofades per la meva gràvida mobilitat.
Us llego el remor somort d’una cadència amable, allà on (per equitat) havia d’haver fet baixar dimonis amb morenes rabiüdes al paner i remoure pel cap i arreu l’herba atàvica que fins van respectar els cavalls d’Àtila.
Us llego la certesa de creure i el descrèdit gansoner de les llargues esperes en pro d’un credo que no mena enlloc.
Us llego la rauxa emocional que ha antecedit aquest bes positivista que gairebé no he conegut, anhel del qual m’emportaré en tancar definitivament aquests porticons que a hores d’ara només tinc mig ajustats.
Us llego la diminuta capacitat d’estimar que m’ha portat a redactar aquestes notes. Sé, abans que tota altra cosa, que aquesta no esdevé una carta d’amor convencional –rutinària i modèlica-, fa massa temps que vaig aparcar per sempre més el receptari de les coses irreprensibles. Penso que és el preu mínim a pagar quan hom no fa peu en la platja de la inconsciència emotiva que un dia vaig autoimposar-me. He perdut la por a ofegar-me dins d’aquest toll d’aigua tèrbola en què vivim sota llibertat vigilada.
Us llego el poc que tinc perquè en feu foc nou i n’esventeu les cendres on i com més us plagui. Amb un parenostre resat amb un mínim de convicció sembla ser que en tindré suficient... o potser, no? qui sap! Això ja no depèn de mi, sinó dels únics executants que, a partir d’aquest precís moment, disposen de la meva total equiescència, que sou vosaltres, amics.
Us llego, doncs i com a darrera instància, la llibertat de fer del meu record tímid tot allò que bonament us plagui i us dicti el cor.

Una vegada arribats aquí, petons a la iaia i una puntada de peu al gos. I si nos ens retrobem al Cel, que no hagi estat pas per culpa meva... Salut!