Absent

Abans tot era diferent. Cada dia m'aixecava amb il·lusió per anar a l'escola, a les classes prestava atenció, amb els amics feia comentaris divertits i m'ho passava bé...
Ara els dies se'm fan eterns, les classes són cada vegada més pesades i avorrides, els amics no riuen amb mi perque gairebé mai parlo amb ningú i els meus pares només fan que preguntar que què em passa. Ni jo mateixa se el que m'està passant.
A les classes em passo l'estona escrivint paraules sense sentit i capficant-me inútilment en els meus pensaments, sense prestar atenció al que em diu la resta de la gent.
Cada dia que passa és més difícil sortir de l'abisme en el que he caigut. Cada dia es pitjor que l'anterior i sembla que també sigui més llarg. La gent em mira i murmura coses, parlant de mi descaradament.
Tots aquests problemes són culpa de l'amor, que un dia es va instal·lar dins meu i no gosa sortir-ne. "La vida ja no té sentit", penso a vegades.
Mentre seguia escrivint en la meva llibreta plena de gargots, vaig sentir que algú cridava el meu nom:
- Què et passa? Estàs absent. - era la veu que em va fer sortir del pou negre ple d'idees desordenades en que havia caigut i em retornava a la vida real. Era la seva veu, la veu de la única persona que havia estimat de debò en tota la meva vida. La única veu que podia ajudar-me en aquell moment.
La meva resposta va limitar-se a un somriure forçat, massa fals i vaig seguir fent dibuixos a la pàgina estripada fins que va sonar el timbre que deia que un altre dia s'havia acabat, perquè demà en comencés un altre, una mica més llarg.