A PROPÒSIT DE L'ART I ELS ARTISTES

Un relat de: kaiss

No sé dibuixar res interessant. No sé cantar bé ni tocar decentment cap mena d'instrument musical. No sé esculpir ni modelar cap figura digna. L'únic que diuen que em surt acceptablement bé és escriure. I és una manera de fer art com qualsevol altra.

L'art és bellesa pura. Es considera un artista a algú que expressa bellesa en qualsevol de les seves formes. Els artistes són uns privilegiats dins la societat, ja què el seu acostament a la bellesa pura és superior a la de qualsevol altre ésser.

Em considero un artista. No només pel fet de saber escriure quatre coses amb raó o sense, sinó que també em puc considerar artista per tenir el do d'apreciar una peça d'art en qualsevol de les seves vessants, o, que és el mateix, apreciar l'acostament més o menys pronunciat al súmmum del que podem considerar bell.

Amb això estic dient, també, que es pot considerar com a artista a qualsevol persona que no hagi dedicat ni un sol minut del seu temps a "fer" art en qualsevol de les seves formes reconegudes. I us preguntareu: "I quina relació té amb l'art, llavors, aquella persona?". Doncs és ben simple. El do de l'art no té mesura. O es té o no es té. Pot ser que algú sigui capaç d'expressar de moltes maneres diferents l'art que té dins, i amb peces de molta qualitat artística; o que algú sigui capaç de pensar "aquesta cançó és bona", sense haver-li d'agradar necessàriament en qüestions d'estil.
He dit una cançó com podria haver dit una rima, un quadre o una bola de plastilina acuradament arrodonida.

A vegades és molt difícil reconèixer a un artista, inclús tot i coneixent-lo relativament bé, però, la majoria de vegades, als pocs minuts de conversa amb una persona, amb una mica de sort pots apreciar en ell/a un acostament a la bellesa pura al què anomenem art.





Dedicat a tots els artistes que tinc al voltant, a qui tant admiro.



Comentaris

  • una bona reflexió...[Ofensiu]
    ROSASP | 03-10-2005

    sobre un tema molt encertat i amb una vessant abstracta i difícil de definir i mesurar.
    Jo que sóc una contempladora de vocació, veig art en tants llocs i el do de tantes persones...
    L'altre dia vaig al·lucinar amb els dibuixos d'una dona de 92 anys, que havia descobert a la residència una manera de fer sortir l'ànima viva que tots portem a dins. Eren diferents, entre la realitat i l'abstracte, no em van deixar gens indiferent.
    Però reconec que deu dependre dels ulls que miren les coses i de quina manera ho fan.
    La música em fa pessigolles indescriptibles, la pintura, l'arquitectura, els treballs de forja, l'orfebreria i tantes coses més.
    Tot el relacionat amb l'escriptura m'apassiona, però quan veig podar un arbre al meu pare, fer un nou empelt amb passió, també hi veig art.
    No sé, tot plegat és difícil d'explicar. Jo crec que es qualsevol manifestació de creativitat que pot sortir d'una persona, ficar l'ànima en les coses que es fan encara que siguin insignificants.

    M'agrada la visió que aporta el teu relat. Tant de bo tothom pogués treure enfora la seva part artística i crec de debò que en el fons tothom en té alguna, encara que molts no l'arribin a conèixer mai.

    Una abraçada!

  • Llibre | 03-10-2005

    Una reflexió que potser més d'un de nosaltres s'ha fet en alguna ocasió. On són el límits de l'art? Qui pot ser considerat artista i qui no? Qui pot erigir-se en jutge d'aquesta decisió?

    M'ha agradat llegir aquest text, potser perquè combrego força amb el que expliques.

    Fins la propera,

    LLIBRE

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: