LA VEU

I en la foscor, una melodia,
que vagament recorda qui fou un dia
la veu més bella que la terra ha sentit:
des del mar, les seves llàgrimes,
fins les muntanyes, el seu pit.

No vol entonar, però canta
l'harmoniosa música que sa veu expira.
La vull sentir, però mon cor se m'adelanta,
només veure-la, mon cos no respira.

Sa boca articula expressant natura,
frescor del matí, el ros en sa cara;
té la veu més dolça i pura
que mai havia sentit fins ara.

Ella canta de nit, escoltar-la jo intento,
molts cops no la trobo i busco el caliu de casa.
Sovint em faig amb ella, sovint la pressento,
sovint atravessa el meu cor amb sa espasa.

Vull morir sentint-la, amb son alè en ma cara,
expirar sentint la veu d'una nimfa com ella,
quina veu més blanca, quina veu més clara;
acompanya te veu un polsim d'estrella;
intento no fallar, potser no encara
per sentir un cop més una veu tan bella.