Quan els ocells tornen a volar

Un relat de: kaiss


Quan la princesa deixa caure una llàgrima de soletat des de la seva torre amagada,
I no se li fan estranyes les ones que es fan al llac on cau l'aigua dels seus ulls,
Tomba la vista cap al seu jardí, on la seva branqueta ja ha començat a florir,
Deixa veure els seus cabells vermells des de la finestra, provocant que els ocells del voltant comencin a aletejar.

Quan surt el sol a la hora que li toca, i les estrelles brillen com sempre havien brillat,
Quan la lluna il·lumina el pas del caminant nocturn,
Els rius tornen a portar aigua neta, i tu tornes a ser tu,
Les fulles dels arbres recuperen el seu color, i jo torno a ser jo.

És llavors quan em dono compte que tot té un perquè,
En què els llamps cauen trapelles del cel per espantar-nos,
I la tempesta només ens vol refrescar el cap.
En què els ocells tornen a volar.
Tu tornes a ser tu,
Ja tindrem llunes plenes,
Jo torno a ser jo.


Comentaris

  • molt endins de la mirada...[Ofensiu]
    ROSASP | 04-10-2005

    Aquesta conciència que de cop torna totes les coses al seu lloc, omple de llum i esperança tot el que ens envolta. Quan ens trobem a nosaltres mateixos al fons de la pròpia mirada, la visió pot copsar la força i la intensitat de tots els colors.
    Encara que molts cops només siguin instants en que estem en pau i harmonia amb tot plegat, on les llums i les ombres tenen un sentit, aquella lluna plena que s'albira rodona i plena, es veu des de qualsevol punt.

    M'agraden les sensacions de moviment que es van dibuixant en cada vers, l'espai tan gran que es va fent per poder aixecar el vol...

    Salutacions i fins la propera!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: