A mitjanit

En aquest llit només faig nosa, pensa en Pol. Ell vol els regals de sota aquell arbre, ara apagat. S’aixeca i va cap allà, en mig de la foscor. Encén el llum i obre una carta: A mitjanit.
El segon regal, una altre carta: Al restaurant Mort, firmat: l’honorable M. Ha decidit anar-hi. O està mig adormit o la seva voluntat ha pogut amb el seu raonament. No ho comprenc. Va cap a l’habitació adormit, mig somnàmbul.
Surt del pis. A cada passa li fa més mal el cap. Cada passa sent una fiblada a l’estómac. És insuportable. Ell continua caminant en la correcta direcció. No sap on està l’indret. Però ell sap de què va tot això?
Mira totes les cases. Totes les cantonades i racons... El seu destí està vinculat a aquell carrer? Les seves sorolloses passes en aquella solitària i fantasmal ciutat ressonen. La seva velocitat disminueix. Més dolor i més punxades. El sofriment empitjora. Ja en aquell carrer, li surt sang dels braços. Ja no se’ls nota. Comença a notar-se fred; sangglaçat. No se sent les part del cos. De sobte cau desplomat al terra. Al mig del carrer. Per última vegada veu una ombra amb una caputxa i una dalla gotejant algun líquid fosc. Ja no li fa mal res. Aquest infern de dolor s’ha acabat. Ell ja no és més que un simple pensament, un somni entre molts altres. Ja no és res. O abans ja era només un somni? Tot això pot haver estat només una mentida?
Es desperta. Observa el seu voltant. És de dia. Ah! Els cotxes passen per sobre seu. No sent res. S’Aixeca. Cap patiment. No necessita respirar. Ningú el veu. És com... mort?
No m’esperava que la mort fos així. Diu entre dents.
Sense sentir-me m’ha respost.