A mig camí

Només una mare pot arribar a destil.lar en aquests pocs versos la complexitat de les relacions amb un fill o filla adolescent o preadolescent. Jo mateix, veig dia a dia amb una barreja d'amor, esperança, orgull i, de vegades, desconcert, com les meves filles es van fent grans. I hauré d'aprendre també a cercar contínuament el punt mig de trobament. Car, encara que tingui clar (o això crec) que el meu paper és ser una referència que ajudi en el seu desenvolupament, no he d'oblidar que tots aprenem contínuament dels qui ens envolten, pares, amics, i fills.

Fins aviat, Rosa.

Carles

maternal. Amb paraules absolutament esplèndides que abracen aquesta estimació immensa que sents cap a la teva filla. No tot són flors i violes, el camí plegades no sempre és fàcil, la corda es tensa amb l'edat de l'adolescència, unes paraules dites depressa i sense pensar es poden clavar, invisibles, a l'ànima, però...

"Estimar-te és tan fàcil,
com sentir-me de vegades
impotent i trista
per no saber-ne més"

Un final emocionat i emocionant. Després d'haver tingut la gran sort de conèixer-te, tinc la certesa que la Laia sap que té la millor mare del món, la que l'estima davant de qualsevol adversitat, de qualsevol ensurt, aquella a qui pot no comprendre en algun moment, la que li sembla injusta i inflexible... perquè sap que tot ho fa pel seu bé, perquè és la persona que només té una limitació: no saber-la estimar més.... si és que això fos possible!

Felicitats, Rosa, per aquest testimoni tan preciós del teu amor de mare. I també per tenir aquesta filla que ha estat d'inspirar-te aquests versos.

Una abraçada i un parell de petonets ben grans!

Rosa, me'l guardo, me'l guardo per mi! M'ha encantat el teu relat, des de la introducció fins a l'últim vers del poema. Si jo fos la Laia (vull dir, la teva Laia jeje) se m'hauria enredat el temps i l'espai tot de sobte, (llegint-lo se m'han entelat els ulls...) ufff és genial. Et diré un secret: fa molt de temps que tinc en ment intentar escriure alguna cosa per ma mare però em fa por el que en pugui sortir... suposo. És quelcom molt especial, et felicito no només pel relat en si sinó també per haver-lo penjat aquí i compartir-lo amb nosaltres.
Suposo que és una valoració subjectivíssima del teu relat però és que és d'aquells que, crec que tothom, pot sentir dins seu.

Una abraçada i petons!!

és un manual de psicologia i el poema, GENIAL! Cada estrofa és una diana perfecta. És difícil fer un poema encertant des de l'inici fins el final. Tot el poema està a una gran altura i talla com el diamant. Crec que és el millor poema que he llegit en molt de temps.
Potser la relació entre mare i filla es podria resumir en la teva darrera estrofa: mitja vida somrient del molt que s'estima i altra mitja plorant per no saber-ne més.
Una abraçada per a tu i la teva filla catorzanyera.

se me n'ha anat "el sant al cel"

en fi, que vaig patir molt perquè era MOLT absorvent i jo tenia una necessitat desesperada d'autoafirmar-me.

No va ser cosa d'un dia però, després del terrabastall (anys) hi he pensat molt i he estat segura, seguríssima que ENS estimàvem bojament (tot i no avenir-nos GENS)

és com un sarrampió que esteu passant tots, però amb la meva experiència de 37 anys de mestra, puc dir-te, que els fills, SABEN perfectament que els estimem malgrat ens enfrontem amb ells.

Gràcies mare dolça i amiga excepcional!

amb la meva mare i SÉ, ho vaig saber SEMPRE que m'estimava bojament i jo a ella.

Per si et serveig, he de dir-te

Has fet una reflexió sobre la relació entre pares i fills adolescents que és com alguns dirien, de llibre... Recordo perfectament com n'era de dura aquella època en la que tot el món està en contra teu i et sents incomprès... En el cas de les noies (i això és totalment subjectiu) es produeix una sobreprotecció, molts cops paterna, que fa que tinguis en la mare el coixí i és clar, acabes enganxant-te amb ella. Però tu tens un caràcter dialogant i ets molt carinyosa, per això a mig camí de tot arribareu juntes...
El que més m'ha agradat del relat és el poema, suposo que la resta era necessària com introducció, i se't felicita per dues coses, per ser mare i per tenir una filla com la teva. A mida que creixem ja no ens quedem a mig camí de tantes coses.

ah! i prenc nota, doncs la Laia s'assembla massa a mi...

petons

angie