A la meua novia

Havia estat perdut pel mig d’un bosc gris, tenebros, obscur on la llum del Sol practicament no entraba i on les ombres tenebroses cobraven vida. De quant en quant quant la seua propia llum il•luminava el bosc i la tenebrositat obscura del bosc passava a una densa boira. Encara que en eixos moments no hi havia foscor tampoc es podia guiar a causa de la densa i palida boira. Així que quedava igual. ...Però un dia com qualsevol altre una llum vertadera il•luminà el bosc i el seu cor revifà. A poc a poc les seves esperances es depositaren en aquella llum que començà a il•luminar un camí. En intentar alcançar la llum no savia si cada vegada estaba més a prop d’ella o més lluny. Cada pas donant era diferent. Alguns l’acostaben, altres el separaben. Una cosa tenia clara era capaç de donar la seva propia vida per preservar tanta bellesa. Si hagués tingut clar que eixà bellesa sols es podia preservar i existir mentre ell estigues perdut en un bosc d’obscuritat no ho hauria dubtat i s’haguera rendit. Però hi havia un raig d’esperança, un raig que el feia avançar practicament fins al final. Aquella llum tan especial que brillava de forma propia el feia sentir viu. Aixi que sí aquella llum sí fora per a ell una felicitat enorme l’embargaria i dedicaria tota la vida al benestar d’aquella bellesa. En qualsevol cas, tant si fos correspos o com si no, si eixa lluminositat necessites que ell donara la seva vida per a preservar-la ho faria sense cap dubte, enfrontant-se contra tota obscuritat que li volgués fer mal

M'enamores cada dia amb la teua preciosa cara, amb el teu somriure encantador, amb tot el teu ser. Dia a dia minut a minut, segon a segom... Te vuic molt i cada dia mes.Se'mm posa cara de babau soles de voret a les fotos, ja pot imagianr al cara qeu pose quan pense en tu o quan et vec.

Bé, ací em trobe, respirant el aire pur del cim de l amuntanya. Aspirant eixe aire purificador que ompli els meus pulmons i em revifa. En respirar l’aire fresc tots les sobresalts i tot l’estrès es volatilitza en el no res, quedant sols una pau interior. Una pau pura i lluminosa que et fa sentir que pase el que pase tot va bé, per molt negre que parega qualsevol assumpte. Que importen els problemes quan pots pujar al cim d’una muntanya i rebre al teu interior aquest aire pur i renovador? No, no importa. Hi ha que lluitar amb valor i determinació, pot ser t’equivoques, pot ser encertes, pot ser que et confongués, inclús que veges les coses com no són o que li dones importància a coses que no en tenen. Però una vegada notes eixe aire que penetra al teu interior, te n’adones que tot dona igual, que el que importa són els sentiments, el que vius, el que fas o et fan sentir. Eixe aire t’ho recorda. Eixe aire que dissipa les tempestes obscures, eixe aire que aniquila al miasma i fa créixer la gespa. Eixa brisa agradable i fresqueta que recorre les verdes praderies. Eixa brisa que no destrossa com un potent vent, sinó que et dona una lleugera espenteta per a que continues avançant. Per a que no et tires enrere mai, per a que no et rendisques. En tancar els ulls notes com et recorre per tot el cos eixe aire, tens to t tipus de sensacions que et fan sentir que eres necessari per al món. Encara que soles siga per a disfrutar d’eixe aire.
La vida té sentit? Per suposat que sí, el sentit de veure totes les coses meravelloses del món i sentir-les. De que serviria tanta bellesa al món si ningú al pot disfrutar? Per a que calfar-se el cap quan sols has de tancar els ulls i disfrutar de les sensacions, del que sents. Que mes donaria el teu passat? El passat està passat sols importa el ara, no el demà. De que serveix no disfrutar el present pensant en el futur? No estic dient que malbaratem, estic dient que hi ah que disfrutar el que es sent. La matèria va i ve, el que perdura són els records. I encara que aquests records desaparegueren és igual sols has de sentir-te bé passe el que passe. Que lin donen al teu passat que no t’aporta res, que lin donen als teus errors. Si t’has equivocat aprèn i punto. No t’amargues pel que has fet abans, compensa-ho en el present. De res serveix lamentar-se pel que haguera pogut ser. No ha sigut i punto. Però ara és, eixe és és el que importa, el ara. I com a molt el que faràs a continuació. Però el no que ha sigut. Si com a referència, no com a una realitat que enturbie el ara. I tot això t’ho demostra eixe aire fresc. Que volta pel món sense preocupacions, que va de part a part improvisant, que no es preocupa d’on ve ni a on va, sols es preocupa d’envoltar-te al seu si i revifar-te. Donar-te eixa calidesa especial. Eixa calidesa que et fa que et sengues be. I encara que la brisa siga fresca et donarà calidesa. Una brisa fresca pot ser mes càlida que un sol abrasador.
Jo vuic ser eixe aire pur que t’envolta i et revifa, que fa que t’oblides de tot. Vuic ser eixa brisa agradable que et plena la vida d’alegria i de felicitat. Vuic ser el vent que disipe totes les teues preocupacions, boires i mants d’obscuritat. Vuic ser el vent que s’endu tots les núvols negres que et fan veure el món en un to obscur. Endur-me’ls i fer que brille el Sola al teua vida Que to siga llum i alegria. No una calor i una llum sufocant. Sinó al llum pur que no molesta i que voldries que estigues al teu costat per sempre. Vuic lluitar junt al vent com al teu cavaller que soc, per derrotar tots les teus temors.. Vuic ser la melodia que escoltes cada nit abans de dormir i que saps que continuarà al teu costat protegint-te tota la nit. La melodia que et recorre el cos i que et fa sentir bé, però que alhora et fa bategar el cor molt depresa. Que l’últim que sengues a les nits abans de dormir siga el alè d ela meua boca. Vuic engronsar-te i relaxar-te i fer-te veure que la vida es meravellosa, que val la pena lluitar per ella. Val al pena lluitar per la vida per tot el que conté.
I al igual que el vent recorreré el món sencer, em clavaré per totes les escletxes que trobe, passaré per sobre tos els murs... solament per torbar-te i formar part de tu.
Voldria envoltar-te amb els meus braços per sempre, envoltar-te no com una pesada carrega, sinó com allò que et dona forces i et fa seguir avant. Envoltar-te encara que no estiga present, però que tu notes que tens les meus braços al teu voltant i que sols has de demanar-ho per a que aparega a la teu costat per a ajudar-te i per donar-te l’espenteta que et faça avançar. QUE sàpigues que si tropeces i caus els meu braços estaran ahi per a sostindret. No deixaré que caigues, o almenys faré que la teua caiguda estiga amortiguada. En tot cas sempre t’alçaré del terra i et donaré noves esperances i ganes del lluitar. La rendició no és un opció. Anar-se’n d’un lloc que et faça mal no es rendir-se, és ser intel•ligent. Per a que viure en un lloc on tot et fa mal si no traus res? No, fugir no és rendir-se, rendir-se és sofrir i quedar-se en eixe lloc sense actuar. Fugir es una opció de vida, quedar-se es una opció de mort, de dir no tinc ganes de mourem. Fugir i alliberar-se de els cadenes és una cte de valentia, no de covardia. Però en el cas de que no pugues fugir, se que no pugues trencar les cadenes,que no et vegues en forces ni en ànims d’eixir a la llum, entraré jo i aniquilaré to rastre d’obscuritat com un torbellí de llum que aniquila les tenebres, em desfaré de tot dolor i dubte. No quedarà res mes que felicitat i llum.
Vuic que sengues que junt a mi és el lloc que pots considerar casa, encara que siga baix d’un pont. Vuic que estigam on estigam eixa siga la nostra casa, que el món sencer i l’univers siga la nostra llar, que ho siga ja que estem junts i es igual on estigam, simplement estant en tu es suficient per a dir casa a tot.
Que et perds en mig d’un laberint de dubtes i de confusions? No pasa res, serè les fletxes i el guia que t’ajudarà a eixir del recode de la vida. I veuràs que al sortida era molt fàcil, seguir recte sense marejar-te per res mes. Demostrar-te que la paret del laberint les crea al pròpia ment. Te demostraré que puc ajudar-te a envair a fer punyetes les parets que u mateix col•loca i que fan que et pergues al laberint.

Vuic ser l’agradable aroma que t’acompanya al teu passeig per un jardí meravellós. Ser el soroll de la cascada que et relaxa. Ser el riu pur de aigües cristal•lines que et done de beure. Ser l’aliment de tot el teu ser.
Vuic despertar-me envoltat pels teus braços, observar-te mentres dorms i veure els teus llavis. Vuic poder disfrutar per sempre de la teua encantadora sonrisa o dels teus meravellosos ulls. Vuic perdrem ne l’harmonia de la teua veu i deixar-me envoltar per eixe so ton agradable que em fa sentir be. Que em fa sentir que val la pena seguir viu.

Al teu costat senc coses que mai havia sentit, sensacions que pensava que coneixia però que no era veritat. Podia parlar d’eixes emocions, però no les sentia realment. Al igual que és pot parlar de fam i guerra sense haver-ho viscut. Jo parlava de sentiments que ben be no coneixia, que sols havia tocat per la superfície. Ara cada dia que pasa m’adintre més en els sentiments, els note més profundament i el que mes mola es que no m’incomoda, sinó que m’agrada. Vuic aprofundir mes i quan arribe al fons excavar més per a augmentar així els meus sentiments d’amor per tu. Vuic que el meu amor augmente infinitament. De fet cada dia te vuic mes. Cada dia em costa respirar mes sinó estic al teu costat. Estic aprofundint tant, que necessite el oxigen proporcionat per tu per poder respirar. Sols queda dir una cosa. Simplement te vuic.