A Barcelona no ens deixen veure la mar.

No hi ha cosa tn suggestiva com veure la mar al capdavall d'un carrer lleugerament inclinat. Aquest és encís de moltes ciutats. Un encís que, fet i fet, no sembla gaire car d'obtenir. A Tarragona el trobem i a gairebé a totes les viles i viletes de la nostra costa.

Barcelona, per contra, no pot veure la faixa trèmula de la mar tancant - tancant o esbatanant ? - una de les seves vies.

No sé quina misterios fatalitat ha fet que, en girar-nos cap al port hàgim de topar sempre amb tirstes perspectives de rajola, de pedra artificial o de ferro ondulat.

Veieu la Rambla. Si en arribar al Liceu no fes una giragonsa sobtada el bon barceloní podria, potser obirar un horitzó d'aigua blava des del nivell del carrer Ferran. Els carrerons mesquins que desemboquen al passeig de Colomb ofereixen tots la desagradable visió dels coberts que va construir la fantàstica Junta d'obres del Port en el seu dia.

La Via Laietana, enmig de la imperdonable pífia que representa el seu traçat i la seva estretor, té al capdavall unespectable únic... La mar? No, no tant. La Via Laietanan no arriba a veure la mar; tot just uns quants màstils amb les seves cordes i alguna proa d'algun vaixell.


I encara aquest espectacle no ocupa toda l'amplada del carrer - vint metres - sinó que està retallat per un deplorable edifici que, segons canta un rètol, alguna cosa té a veure amb la inspecció dels emigrants.

Fet i fet, aquesta inspecció deu ésser un romanó de caràcter oficial - i perdoneu la redundància. Podrien suprimir-lo; tirar a terra l'edifici i permetre que els bons barcelonins davallant per la Via Laietana, contemplessin a pler els quatre màstils i les quatre xemeneies que poden recordar-nos que som ciutadans d'una gran capital marítima.