Som diferents! Capítol 1/4

L’Adolfo González, tal com té encomanada la feina, des de l’altre extrem de la sala d’espera de l’aeroport de Madrid i camuflat darrera les ulleres de sol, no ha deixat de mirar la Ninet. Bé, ha de vigilar-la tot el viatge. Pensa que el seu veritable nom, el que li consta al passaport, és Antonella, però per qualsevol motiu se’l deuria canviar, tothom a Barranquilla la coneix per Ninet. És un fet a tenir en compte, rumia i somriu.
La gent ja embarca, davant la porta 29 la gent ha començat a fer cua. L’Adolfo, veient que són els últims moments a Madrid, agafa el mòbil i truca al Montoya per assabentar-lo que tot transcorre amb normalitat, que a Madrid la noia no s’ha comunicat amb ningú per telèfon, que l’única persona amb qui ha parlat ha estat el cambrer de la cafeteria. Que discretament ha preguntat el seu nom; Kevin Morales, un immigrant equatorià. És l’única pista que li pot oferir de moment, que ell des de Barranquilla intenti indagar per la seva banda. A Barcelona ja es tornaran a
comunicar.


El Narcís està entusiasmat. Els avis acaben de telefonar, han certificat que ja poden anar a recollir els passatges del creuer per anar a Roma de vacances i, de passada, celebrar la seva jubilació a Sorrento. El viatge d’anada serà en vaixell, juntament amb els seus cosins de Barcelona.
- Ostres, ostres, ostres, mare! Anirem tots tres sols dalt d’un creuer, d’aquests de les pel•lícules! Aquests tan grans? De color blanc?—el Narcís no para de xerrar. La Lola somriu. Quan veu el seu fill feliç a ella ja no li fa falta res més.
- Bé, Narcís, haig de parlar amb els tiets, encara s’han de lligar les coses una mica més, saps?
- Mare, ja som grans, ja sóc major d’edat i ells també ho són, si els avis paguen els diners dels bitllets, no hi ha cap problema, no?
La Lola torna a mirar el seu fill. D’ençà que va enviudar li ha tocat fer de pare i mare del noi; la seva discapacitat no és molt alta, però no és igual que els altres nois de la seva edat. Aquest nivell encara és més difícil de sobreportar perquè ell no s’ho veu i ella no li pot anar dient que és diferent. És molt dur.
A Pals, el Narcís, el coneix tothom i més o menys el respecten, però fora... No ho té massa clar la Lola.
- Mare! Vaig a telefonar a l’Aleix i a l’Arnau. Ells també ho saben, oi? Que bé! Tots tres sols…
Sense esperar la resposta de la mare, marxa corrents al menjador, on hi ha el telèfon.


La felicitat s’ha acabat a casa dels Alentorn. Una gran borrasca amb una terrible tempesta acaba d’abraonar-se sobre la casa.
L’Adela, desfeta en llàgrimes, desesperada, no aconsegueix trobar el telèfon de l’Helena. S’asseu en la petita cadira entapissada del rebedor, només hi ha estat d’adorn sempre, mai ningú ha gosat asseure-s’hi. Ella ara, ni sap on esta asseguda, la mirada fixa i el pensament als núvols, se sent amb una responsabilitat molt grossa, massa pesant, ella no hi està feta per aquests mals tràngols, no sap com reaccionar, només té una notícia, no sap què ha de fer. El mòbil d’ells ja no serveix per a res, per fi decideix trucar a la feina de l’Aurora, potser ells el tenen el número de telèfon de l’Helena, la germana.


Sol Ixent, Direcció, és el rètol de la porta del despatx d’en Miquel Vinyes. Ha quedat corprès, aquestes notícies gelen l’ànima de qualsevol que sàpiga la tristor que generen. Més que tristor és enigma pel que vindrà. En fracció de segons, només deixar el telèfon ja veu l’enrevessat, complicat i potser dolorós que serà el futur de l’Aurora Alentorn. Acaba de quedar òrfena i el familiar més proper és la germana, a Itàlia. Després de comentar-ho amb l’Aurèlia durant una llarga estona, intentant trobar una altra sortida al problema de l’Aurora, neguitós entra altra vegada al seu despatx. No és habitual en ell aquesta tensió, de problemes a la feina en toca sovint, però ara una tremolor a les cames el mortifica.
Despenja el telèfon i torna a deixar-lo, vol estar molt segur quan parli. Ho farà d’aquí una estona. Torna a entrar al local dels nois i de lluny es mira l’Aurora, en aquests moments està rient amb la companya, volia fer-la anar al despatx, però s’atura, creu que serà millor parlar primer amb la germana. Quan doni la mala notícia, si pot ser, que ja sigui amb una bona solució.

Fa una estona que la conversa telefònica manté un to una mica pujat:
- És un pas enrere per a l’Aurora. Desastrós!
- Jo no la puc controlar des de Roma, ni ella conduir-se i administrarse tota sola. A més, com li dic, li buscaré un centre per a subnormals com ella —ràpidament rectifica— bé, una residència per a disminuïts.
- Senyoreta Alentorn, això representaria enterrar en vida la noia. Per què no s’ho repensa? Sisplau...
- No li sembla que mostra molt d’interès per una noia disminuïda, sola i rica? A vostè, què li va?
En Miquel prem els punys amb ràbia i impotència, però en fracció de segons s’adona que no pot perdre el nord.
- Miri, porto anys en aquesta feina, i bastants en el centre, sàpiga que els que treballem en aquesta especialitat ho acostumem a fer per vocació i aleshores se sent estima pels nois i noies que passen més estones amb nosaltres que amb la família. Cada pas endavant que ells aconsegueixen és un granet de sorra per a la fita dels monitors, tots ho celebrem.
L’Helena es queda tallada, la resposta és un raonament indiscutible, però ràpidament es recupera i li fa saber que l’Aurora necessita algú que se’n cuidi, i qui millor que una germana per fer-ho, i aquesta viu a Roma. Està decidit.
En Miquel, cap cot, poc a poc penja el telèfon.


- Sí, sí, com ho sents, Izaskun, no podré venir al teu concert de piano, ho sento, els aplaudiments de la Berta no ressonaran. Perdrem La Patètica de Beethoven, ja em sap greu, ja, no hi ha ningú que la toqui com tu.
- …
- Haig d’anar a Roma,
- …
- Sí per feina, d’acompanyant d’una noia.
- …
- Doncs aquesta vegada t’has equivocat, la feina segurament serà desagradable.
- …
- Potser encara podré venir; cada cop que hi penso m’agafen ganes de refusar-la. De totes maneres, et desitjo molta sort. Ah! Si no vinc, grava-me’l, eh! Els aplaudiments sempre reforcen l’actuació.
La Berta, Assistent social, acostuma a fer treballs per Sol Ixent; ara, penja el telèfon, es mira el calendari i una ganyota li apareix a la cara . “ Si no fos perquè m’ho paguen molt bé…” davant seu hi ha el mirall, l’amic fidel de sempre que l’assessora; li presenta l’aprovat o el refús abans de sortir al carrer. La claror immillorable, la finestra del costat li dóna la llum indispensable i precisa per explorar i verificar la seva imatge, la hi reflecteix i li diu si va d’acord amb la comesa que tingui decidida. No sempre li mostra el que vol veure, és l’amic virtual, no li parla, se les ha d’arreglar tota sola i a vegades és dubtós i dur.


L’Adela va posant la roba de l’Aurora, plegadeta, a la maleta. De tant en tant para per eixugar-se les llàgrimes.
“Pobre angelet meu...”, va repetit per a ella mateixa.
El timbre de la porta sona. Entra l’Aurora tot contenta i amb el rastre de la xocolata a la comissura dels llavis. L’Adela li busca el mocador a la butxaca, li fa ensalivar i li neteja. Com si fos una filla, així ho va prometre a la senyora Madrona. Els ulls es tornen a humitejar.
- Adela, tu no vindràs amb mi?
- No, reina –li besa el front- la teva germana ho ha encarregat a una Assistent social, bé, a una noia molt simpàtica que et portarà a passejar en un gran creuer abans d’arribar a Roma. T’ho passaràs molt bé, ja ho veuràs.
- Jo no vull anar-hi! No vull anar-hi! –es plega de braços, amb la cara emmurriada.
- No podem triar, Aurora, saps aquell senyor que ahir va venir? Era un advocat, un senyor que es cuida d’arreglar les coses quan passen desgràcies com la que ha passat...
- Jo vull que torni la mama! Mamaaaa! El papa i la mama m’han deixat sola! –Plorant i corrent puja escales amunt.
“pobre angelet meu...”