2 anys de Queca

Tenia com una mena de Solitud arrelada dins, i l'única cosa que podia fer era escriure. Heu tingut mai la sensació d'estar sols entre molta gent? Llavors, pum! Va passar. Us vaig conèixer, la plana, els organitzadors, alguns autors... Érem quatre gats, llavors, però em vareu donar el suport que necessitava. Em vareu acollir amb els braços oberts, sense jutjar, sense criticar, i em vareu ajudar a anar polint aquest "talent" que alguns de vosaltres dieu que tinc. Mil i una gràcies nins. Moltes coses han canviat des de llavors. Poc a poc m'ha anat transformant en la Queca. Donar les gràcies al meu avui, sigui on sigui, per obrir aquesta porta, i gràcies a vosaltres també, per mantenir-la oberta.
Però no tot era tan fàcil... Era la Queca, sí, des que vaig néixer, perquè el meu avi poeta així em va batejar. La Queca... la seva Quecona, la del seu cor, deia... Era la Queca, no hi havia dubte, però... qui era ella? Tot era desconcert, Desconeixença. El temps passava, i amb ell La vida, i la personalitat de la Queca s'anava definint. Cosa que li venia al cap, cosa que escrivia. Seria poeta? Potser escriptora? Estudiaria periodisme? Més Desconeixença... Estimava les lletres, les paraules, els llibres, els mots. Va crear un Diari d'una jove, però es veia reflectida? Creia en l'amor? Es podia creure en miracles? Altra vegada aquell sentiment tan conegut, Desconeixença. Com podia resoldre tots els seus dubtes? A qui li podria explicar el que la poesia li feia sentir, el que els llibres li transmetien? Un bon dia, o millor dit, una bona nit, la lluna va trucar a la finestra de la seva habitació. La Queca, sorpresa, va obrir-la, i un raig de llum es va esmunyir dins l'estància. "Atrapa'l" li va dir la lluna. "Així sempre podràs dur quelcom, que et recordi qui ets, i amb qui mai et trobaràs sola". El Diàleg amb la lluna es va allargar fins que el sol, que ja començava a estar gelós, la va fer fora a cops de raig UVA. "No t'oblidis mai de qui ets", es va acomiadar la lluna, "lluita sempre pel que vols de veritat. No t'arronsis mai i venceràs". "No ho podrà fer", va pensar el sol. Però la Queca, amb un d'aquells somriures que sempre l'acompanyen, li va fer una ganyota i va tancar la finestreta amb el raig de la lluna atrapat dins un mirallet.
Els dies passaven, i la Queca creixia. Va arribar la menstruació, el canvi d'escola a institut, nous amics i nous sentiments. Què era allò que sentia a la punta de l'estómac quan veia a aquell noi? Per què no podia apartar la vista del seu cabell, de les seves mans, dels seus ulls... Per què no podia aguantar-li la mirada? La resposta era clara, la Queca s'havia enamorat. El primer, i amb ell la primera Ferida d'amor. Gràcies en gran part als seus amics relataries, va aconseguir tornar a somriure, i tornar a escriure, coses com Diari d'un nen iraquià. O una poesia dedicada a algú molt especial. Te'n vas anar massa d'hora avui. Des d'aquí et recordo a cada instant. I així va anar fent, acostumant-se al dolor, que no vol dir sotmetre's a ell. No ho saps? Amb un somriure, amb una carícia, Tan sols amb una mirada tot és possible.
Cada dia es feia més gran, i la família va augmentar. Es van canviar de casa, i amb ells va venir una gosseta juganera i simpàtica, que els hi va robar el cor, i a la que cuidaven amb tota la dolçor i tendresa del món, perquè Els animals també tenen sentiments. Entre tantes coses, una de bona: va arribar L'última carta del banc, el cotxe ja estava pagat.
Una primavera, l'amor va tornar a venir, aquest cop de la mà d'un noi un xic més gran. Va ser allí, mentre sonava Imagine, que el noi es va quedar Sense vida, perquè la Queca no podia més. Què fer? Es preguntava. He fet mal a una persona que m'estimava, com he pogut? He fet ben fet o m'he tornat a equivocar? I algú li va dir que la resposta estava al vent, I l'escolto, però només el sento xiular.
Aquell noi va insistir, i insistir, i insistir, i la Queca ja n'estava farta. Solució: un altre noi. Resultat: Gelosia. Tantes coses Et voldria dir ara... que sí, és cert, et vaig utilitzar. I no més que n'estigui orgullosa, però va anar així. Es que ja em tenia Fins als collons.
El calendari s'anava fent cada dia un xic més prim, i la Queca cada vegada era més Queca. Altre cop l'amor, les pessigolles, les tremolors... però ara també hi havia experiència, i patacades, i desil·lusions... No vull escriure't la típica poesia d'amor, però ho faig. T'ho demano per favor, no juguis amb mi. Estima'm, abraça'm... M'ho demanes amb la mirada, i jo no sé dir-te que no. El destí però, ja té aquestes coses. "¿Para qué regalará flores la vida, si después en soledad te las destila?" Hi va haver una Elecció, dos que varen perdre, un que no sabia on era. Pam! Altra vegada al terra. Però la Queca crida: "No m'oblidaré de viure!" I no s'oblida, i experimenta, Dos cossos, un mateix sexe. La Queca és així. Per més fosc que s'hi vegi, per més negre que estigui el cel, la Queca sempre hi veu Clarianes de llum, i s'hi aferra. Llavors, passa. La trobada, i ell "Vull besar-te", "Vull dir-te que t'estimo A cau d'orella altra vegada", i la Queca torna a sentir El perfum de l'amor. Mira, estic aquí, Recordant-te, amor. No, que no et trobo a faltar! Començo a estar una mica tipa de tu. Sàpigues que ja fa més d'un any i mig que va aparèixer a la meva vida una Flor amb pètals de màgia, que em fa sentir el que mai ningú m'ha fet sentir. Que em cuida, m'estima, em mima sense demanar res a canvi. La vida et dóna una altre lliçó amic relataire, Per a tots aquells que es sentin afligits, sempre hi haurà algú en qui mantenir l'esperança. Algú amb qui anar De la mà, sense por, perquè saps que no te la deixarà anar.
Entre amors, exàmens, visites a la iaia, més desil·lusions, la Queca continua escrivint, i d'ella neixen mots que d'un a un van formant petits tresors, com Cant al mar. Per a ella són la seva vida. El dia que no pugui escriure la Queca morirà, i amb ella tot el que representa. O no? Potser segueix vivia dins meu gràcies a vosaltres.
Ara penso, i sento que Tinc ganes de tu amor. Ets únic, ja ho saps. Amb tu és impossible ofegar-se en Un mar de llàgrimes. Quan et vaig conèixer ho vaig veure clar. De nou, la vida torna a donar-me una altra oportunitat. Aquest cop no ho vull espatllar, perquè tu ets molt especial, molt nin, molt meu. S'ha acabat veure La vida a través d'un mirall. Que el Temps passa, i jo només vull estar Al teu costat, perquè és aquí on em sento capaç de fer-ho tot, qualsevol cosa, per petita o gran que sigui. Tot el que em proposi, és fàcil.
Tot això, però, només són Reflexions escrites en un paper. Tenen sentit? Valen la pena? M'agradaria creure que sí.
A voltes m'imagino com seria la meva vida sense la Queca. Potser hagués acabat treballant a la ràdio, en una peixateria o pentinant gossos. Potser hagués acabat vivint a dalt de tot de la Sagrada Família, dins d'una caixa o al far d'algun Poble mariner. Potser, fins i tot, ni m'hagués adonat que em faltava una part de mi. Qui sap. Però ja que sóc la Queca, ja que us he trobat, m'agradaria escriure una Carta per a tu, sí, sí, per a tu, que em llegeixes. Vull escriure coses per animar a la gent, per transmetre alegria, simpatia, sinceritat, felicitat. Com fer-ho? Comparteix amb ells la Recepta, em recorda la lluna. L'escric. La comparteixo. Agrada. Somric. I... Què t'anava a dir... Ah! Sí! Que contant, contant, la Queca ha arribat al relat 50. Increïble oi? I si li passen de coses a la Queca... Una vegada, en un viatge, li va tocar dormir a l'Habitació 69 d'un hotelet d'un poble perdut en la memòria. Imagineu-vos.
Sabeu el què m'agrada de la Queca? Que sempre sap com sortir-se'n de tot. Sempre amb un somriure als llavis. Voleu saber el seu secret? Té Les ales del vent. Menudes, però màgiques. Li serveixen per escapar de la tristor, de l'amargor, dels mals records. Rebusca. Les troba. Se les posa. Vola.
Aquesta plana ha vist néixer talents molt importants, i molt especials. Un d'ells, en nyitus. Recordeu aquella Flor amb pètals de màgia? És ell. El meu nin. Gràcies per ser-hi! Doncs es va decidir a escriure. Encara li queda molt camí per recórrer, com a mi, com a tots, però hi posa voluntat, i és el que compta. Una vegada va escriure quelcom amb el que es va guanyar una Rèplica a l'escrit del nyitus titulat POR.
Tot el que escric, tot el que sóc, no tindria sentit si no hi hagués algú allà, a l'altra banda de l'ordinador, llegint les meves paraules, a voltes potser somrient (espero), o potser passant de llarg paràgrafs sencers, perquè em faig molt pesada (ho sento, doncs). Però si escric, si sóc, si somric, si ploro, si volo, si busco... és per vosaltres. Tots els meus relats van per A vosaltres, nins meus.
Si alguna cosa tinc clara, és on he d'anar. Destinació: els teus llavis. És aquí on em sento més autèntica, més jo. On sento que la inspiració és més meva, que les decisions les prenc jo. És on sento aquestes Pessigolles que em recorren tot el cos, aturant-se a cada plec de la meva pell fins que comproven que estic rient. Aquest sentiment que guardo ben endins, al fons de tot, A la butxaca. Sentiment que va començar un 21 de Novembre i que encara dura (i espero que per molts anys més!).
Vull creure que la Queca forma part de mi. Que sempre hi serà, però a voltes em costa estar-ne segura. Hi ha èpoques que m'abandona. Se'n va. Agafa les paraules, les frases, els subjectes, els verbs, les preposicions, els adverbis, els adjectius, els posa en una bossa i desapareix. Què fer llavors? Espero amb ànsia que torni, perquè jo Vull tornar a ser "la Queca". Ho vull. Ho vull. Ho vull. I llavors, des d'un racó, amagat entre coses que ja creia oblidades apareix aquell mirallet, amb el raig de lluna, que em diu: "Lluita", i lluito.
Sembla mentida, però entre aquestes lletres s'amaguen 60 relats. 60 relats que he anat creant en aquests 2 anys que fa que formo part d'aquesta família que dia a dia s'ha anat fent més gran però que encara conserva aquella màgia que em va encisar quan v
aig topar amb ella.
Gràcies per aquests 2 anys de Queca, nins. Sense vosaltres, això no té cap sentit.
Sempre vostra:
Queca.