13 dies

Fa 13 dies que vares decidir que no em necessitaves. Els 13 dies més pobres i més buits que he passat. Tant, que fins avui, no he tengut forces per encaram'hi i assumir-ho tot davant un teclat i unes quantes lletres.
Mai hagués pogut dir que una persona, tan radicalment diferent a jo, o no, pogués ferme veure que m'havia estat enganyant la major part del temps, donant un sentit a ma vida i un nom a 9 mesos d'ella.

Lentament els dies van passant deixant enrere aquelles paraules que tant em van costar d'assimilar. Un ''Ja no queda res'' covardment amagat entre tecles, em tirava per terra la vena als ulls que fins llavors havia duit posada i feia brollar unes llàgrimes que encara avui, no s'han aturat. I esque t'equivocaves, quedava jo, intentant donar forces a un nosaltres mancat d'esperances, il·lusions d'un demà víctimes de l'hipocresia i l'engany de tot el que encara esta per dir.

I noto com cada llàgrima que em cau s'enporta una part de mi que s'ha quedat amb tu. I vull cridar i no puc, l'impotència és més forta que jo. Un jo sense un nosaltres, un jo sense tu, un jo carent de significat, un jo esperançat de poder seguir perduda, encara que sigui entre boires, dins un tu feliç i complet.
I esque ja no em queda res, més que viure de records, i deixar de recordarme cada dia com estúpidament m'he quedat fixada en un punt esperant un no sé qué que m'ajudi a continuar, incapaç de refer una vida on no hi ets.