Pedres mal col·locades

Feia temps que no escrivia, ho necessitava. I és que des de fa temps he deixat l'escriptura de banda, al igual que hi he deixat tantes altres aficions. I quan dic aficions aficions no em refereixo a anar a córrer, jugar a escacs o escoltar música, és molt més que això; he deixat que aquella pila de llibres per llegir s'anés cobrint a poc a poc per la pols d'una descuidada habitació (encara que descuidada ho ha estat sempre), que totes aquelles tardes de Sol i fum, rialles i reggae s'anul·lessin per un condicionant. Sense adonar-me'n he permès que les meves ganes de menjar-me el món se les mengés un altre i he donat inconscientment una autoritat psicològica a algú que me la demenava a crits.He estat dèbil, i segueixo sent dèbil,però el pitjor de tot és que en dies com avui, on mirar enrere és enyorar la que era abans sento que la vertadera felicitat l'he perduda pel camí, que no vaig sebre prendre unes determinades decisions en el moment correcte i així vaig anar endinsant-me en un conformisme massa elevat, perdent un poc de jo i guanyant un poc de tu.
Que trist sona, però l'acabo de clavar. Significa potser això que som més teva que meva?
Són massa les coses que ens han duit fins aquí com perque ara agafi jo i anunciï que he necessitat 378 dies per adonar-me'n de que la primera pedra del nostre món està mal col·locada, comportaria la destrucció de totes les que vengueren després, i conseqüentment d'aquests nosaltres tan idealitzat. Serien massa llàgrimes gastades, massa somriures perduts... Encara que, pensant-ho bé, possiblement hagi de perdre alguna cosa per trobar-me a mi mateixa.