Xec en blanc

I va arribar l'estiu i amb ell, una gran sotragada : la mare es moria. No era el primer cop que aquella notícia envaïa casa nostra, per això malgrat tot, es respirava cert optimisme.
El món no parava i calia continuar treballant, fent vida "normal". Ella era la primera que ens encomanava l'energia que necessitàvem per llevar-nos de bon matí, ens preparava l'esmorzar abans d'anar a la feina i ens preguntava com estaven els amics.
La meva germana feia anys que era casada i era potser, la que estava més preocupada després del pare. No compartir amb nosaltres el mateix sostre en uns moments tan difícils, la feia caure en un estat de tristor que no podia dissimular quan ens veia. Amb la mare però, era pura vitalitat, havia pres bona nota del que significa tenir fills. No volia que patís per a ella.
Arribaren les festes de la Mercè i les contínues entrades i sortides de la Clínica Corachán, un edifici que ja ens era familiar després de vuit anys, amb algun descans, seguint els tractaments de quimioteràpia. Fins i tot la meva neboda, quan sortia de l'escola bressol, hi anava amb tota naturalitat... allà curaven la iaia.
Mai vaig veure defallir la mare. Ni els metges ni nosaltres mateixos li comunicàrem que allò s'acabava, però ella ho sabia i no per això deixà de mirar l'horitzó amb la valentia que la caracteritzava. Somreia cada cop que la visitàvem, a qualsevol hora i ens animava en els nous projectes, s'interessava pels nostres neguits i imaginava la seva neta obrint els regals de Nadal. Ja tenia dos anys i tots en gaudiríem molt. Sense ésser conscients, ella no feia més que perfilar la nostra felicitat sobre un llenç gris fosc.
Però aquell Nadal va ser ben diferent. Ella ja no hi era. La casa se'ns feia al.liena. L'absència del motor que ens empenyia ens alentí el ritme uns dies però, el record de la seva continuada bullícia fou recolzament pels moments durs i encara ara, quatre anys més tard, ho continua essent. Carpe diem, omplir el temps amb bocinets de vida... un veritable xec en blanc.