Violència familiar.

Pot semblar sorprenent. Pot semblar trist. Àdhuc pot semblar mentida. Però la realitat és que la família és el lloc més perillós del món. És a dir, és més probable rebre agressions dins el nucli familiar, que no vagant per un carrer de mala mort a altes hores de la nit. La família és, a més, la institució més violenta després de l'exèrcit en temps de guerra.

Però a hores d'ara, que veiem dia sí i dia també noticies sobre dones mortes, apallissades, vexades, pels seus marits -o progenitors-, coneguem casos de violència extrema contra xiquet i vells, etc., el que passa dins la família segueix sent, en gran mesura, un tema tabú. Ens neguem a veure, o a creure la inseguretat dins un àmbit que hauria de ser de refugi, consol i protecció. Les dades són estremidores, i només n'assenyalaré unes poques: a Espanya, un 17% de les dones són tècnicament maltractades -encara que no totes es reconeguen com a tals-. Actualment un allau de dades estadístiques que rebem a tothora pels mitjans de comunicació ens insensibilitza sobre el seu significat... però penseu, un 17% significa -òbviament- que 17 de cada 100 dones és maltractada; si al meu poble, càlcul aproximat, hi vivim 5000 persones, això significa que 800 dones reben pallisses o són anul·lades com a dones o persones, en una localitat que no arriba ni de lluny a rebre el nom de ciutat. Més dades: a Espanya, com a Gran Bretanya o EUA, entre 5 i 15 xiquets de cada 1000 són víctimes d'algun tipus de maltractament (físic, negligent, sexual, emocional...). Al meu poble hi hauria entre 25 i 75 xiquets sense drets humans. A mi, personalment m'esgarrifa pensar-ho. I podria posar més numerets, però no serviria de gaire cosa.

Qui en té la culpa, amics i amigues? Els maltractadors per ser maltractadors (evidentment que sí, però hauríem de dentindre'ns massa en explicar aquest punt), els maltractats, com moltes voltes s'aprecia en l'opinió pública -sobretot en el cas de maltractament a les dones-, els Serveis Socials, ajuntaments, govern central, cossos de seguretat...? Pots extendre la llista tant com vullgues. Però que hi ha de tu? I de mi? I de vosaltres, i els vostres veïns, i aquells que esperaven el tren mentre un home passava insultant la seua parella a crits? Tots en som una mica culpables, no del maltractament en si, sinó del no cessament i la no denúncia d'aquest. Tanta gent ha escoltat, amb una paret pel mig, crits encesos i plors de ràbia, i ha callat. Més gent de la que penseu. Pot ser ja conegueu el cas de Kitty Genovese, una jove estatunidenca, que als anys 70 va esser apunyalada un cop al carrer, i a l'escoltar els crits de Kitty, el seu agressor va fugir. Però en veure que ningú auxiliava la jove, va tornar i la va apunyalar 8 o 9 vegades més, i després la va assetjar sexualment. Ja sé que no és un cas de violència familiar, però l'explique per que veieu quin és el nostre paper: mitja hora després de l'agressió, algú va trucar la policia. En la investigació, va eixir a la llum que 38 persones -38!!- havien vist l'agressió des de les seues finestres. Entra dins la comprensió que ningú frenara l'agressor per por a represàlies, però ningú, NINGÚ, va trucar a la policia fins mitja hora després.

En el cas de la violència dins el nucli familiar, la causa d'aquest comportament dels espectadors és, entre altres comuns a tots els tipus d'agressió, el fet de no voler violar la intimitat de la família. És a dir, l'espectador no creu que haja d'intervindre en qüestions familiars alienes.

D'acord, però, i que en fem de les 800 dones i 75 infants maltractats del meu poble? Callar, sí senyor; callar és la solució més factible per aquells que creuen que tot els és aliè. Ho fem tants cops...!