Violència familiar.

Un relat de: annabella pampallugues

Pot semblar sorprenent. Pot semblar trist. Àdhuc pot semblar mentida. Però la realitat és que la família és el lloc més perillós del món. És a dir, és més probable rebre agressions dins el nucli familiar, que no vagant per un carrer de mala mort a altes hores de la nit. La família és, a més, la institució més violenta després de l'exèrcit en temps de guerra.

Però a hores d'ara, que veiem dia sí i dia també noticies sobre dones mortes, apallissades, vexades, pels seus marits -o progenitors-, coneguem casos de violència extrema contra xiquet i vells, etc., el que passa dins la família segueix sent, en gran mesura, un tema tabú. Ens neguem a veure, o a creure la inseguretat dins un àmbit que hauria de ser de refugi, consol i protecció. Les dades són estremidores, i només n'assenyalaré unes poques: a Espanya, un 17% de les dones són tècnicament maltractades -encara que no totes es reconeguen com a tals-. Actualment un allau de dades estadístiques que rebem a tothora pels mitjans de comunicació ens insensibilitza sobre el seu significat... però penseu, un 17% significa -òbviament- que 17 de cada 100 dones és maltractada; si al meu poble, càlcul aproximat, hi vivim 5000 persones, això significa que 800 dones reben pallisses o són anul·lades com a dones o persones, en una localitat que no arriba ni de lluny a rebre el nom de ciutat. Més dades: a Espanya, com a Gran Bretanya o EUA, entre 5 i 15 xiquets de cada 1000 són víctimes d'algun tipus de maltractament (físic, negligent, sexual, emocional...). Al meu poble hi hauria entre 25 i 75 xiquets sense drets humans. A mi, personalment m'esgarrifa pensar-ho. I podria posar més numerets, però no serviria de gaire cosa.

Qui en té la culpa, amics i amigues? Els maltractadors per ser maltractadors (evidentment que sí, però hauríem de dentindre'ns massa en explicar aquest punt), els maltractats, com moltes voltes s'aprecia en l'opinió pública -sobretot en el cas de maltractament a les dones-, els Serveis Socials, ajuntaments, govern central, cossos de seguretat...? Pots extendre la llista tant com vullgues. Però que hi ha de tu? I de mi? I de vosaltres, i els vostres veïns, i aquells que esperaven el tren mentre un home passava insultant la seua parella a crits? Tots en som una mica culpables, no del maltractament en si, sinó del no cessament i la no denúncia d'aquest. Tanta gent ha escoltat, amb una paret pel mig, crits encesos i plors de ràbia, i ha callat. Més gent de la que penseu. Pot ser ja conegueu el cas de Kitty Genovese, una jove estatunidenca, que als anys 70 va esser apunyalada un cop al carrer, i a l'escoltar els crits de Kitty, el seu agressor va fugir. Però en veure que ningú auxiliava la jove, va tornar i la va apunyalar 8 o 9 vegades més, i després la va assetjar sexualment. Ja sé que no és un cas de violència familiar, però l'explique per que veieu quin és el nostre paper: mitja hora després de l'agressió, algú va trucar la policia. En la investigació, va eixir a la llum que 38 persones -38!!- havien vist l'agressió des de les seues finestres. Entra dins la comprensió que ningú frenara l'agressor per por a represàlies, però ningú, NINGÚ, va trucar a la policia fins mitja hora després.

En el cas de la violència dins el nucli familiar, la causa d'aquest comportament dels espectadors és, entre altres comuns a tots els tipus d'agressió, el fet de no voler violar la intimitat de la família. És a dir, l'espectador no creu que haja d'intervindre en qüestions familiars alienes.

D'acord, però, i que en fem de les 800 dones i 75 infants maltractats del meu poble? Callar, sí senyor; callar és la solució més factible per aquells que creuen que tot els és aliè. Ho fem tants cops...!


Comentaris

  • Un assaig molt ben portat...[Ofensiu]
    Jere Soler G | 12-03-2006

    i bo i estant-hi d'acord, obviament, hi afegiria els milions d'homes maltractats psicològicament (invisiblement) per les seves dones que fent servir l'arma del menyspreu, de la rutina diaria, de la humiliació, de l'amenaça d'endur-se els fills... torturen els seus marits i aquests no surten als telenotícies ni són escoltats per cap jutge perquè no hi ha sang enlloc...

    Obviament, estic en contra de la terrible violència en contra de les dones... però també estic fins als nassos del silenci institucional enfront del maltractament als homes...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de annabella pampallugues

annabella pampallugues

33 Relats

122 Comentaris

39873 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
M'he cansat de la meua biografia.
Diré només
quatre coses de mi.
Us bastaran si sou
tan creatius com per inventar
l'esser més estrany
fet dona.

Sóc
la paradoxa de desevolupament
humà:
quan més madura més infant.

M'agrada
encantar-me mirant la làmpada
de la tauleta
de nit, i els colors que emet.

Odie
portar tacons, encara
que m'afavorisquen
les cames i li vagen a la fadilla.

Seguiré
creant versos inconnexos, fàcils i
sense rima,
que jo mateixa no entenc.





Per qualsevol cosa, albacamarasa@hotmail.com



R en Cadena

"El T. Cargol em va encadenar i jo he passat la cadena a la Laura Lara Martín, a la Salzburg i a l'Anònim"

(descobreix què és "R en Cadena")