Veus fondes

Un relat de: tapisser
A la família Tresriures, d'ençà que el record va perdre la memòria, tots han treballat en el món de la publicitat.
Concretament són un gran referent de l'ofici en el món de les veus d'ajuda i en el de les "veus en of".
Ja els patriarques es van conèixer en un bar musical. La Paquita, la mare i actualment l'esposa d'en Jaume, treballava en l'interior d'una màquina de discs de l'època confirmant les seleccions: "ha escollit Domenico Modugno". Deia.
Per cinc pessetes podies ficar-te a la gola del cantant del moment, el temps que duren cinc cançons, incloses les últimes novetats.
És on en Jaume Tresrriures va ficar dos duros amb la convicció que en Modugno li trauria les cabòries de la post adolescència i de la pròxima data en què, obligat, aniria a fer el soldat a un lloc on no coneixia a ningú.
Les monedes, hàbils redoladores, es varen disposar a entrar a la màquina, la primera ho va fer com si sabés el seu destí, però la segona (potser més inexperta) -no seré jo qui la jutgi- va anar a petar a terra i, com si en aquell moment hagués recordat de cop que havia de rodar, va fer camí fins a la mateixa porta del carrer. La veu de la màquina, de mentre, s'anava desgargamellant, cridant que per la demanda seleccionada faltaven cinc pessetes. Entre tant un pinxo que voleiava per allí, com un voltor afamat, va voler treure profit de l'ocasió. Va anul·lar la selecció i es va decidir per Antonio Molina que en aquell temps cantava no sé què de l'ofici de miner. La maquina (a la que li agradava més en Modugno) es va fer la boja amb la demanda nova, fins que el nostre actor primer es va tornar a apropar un cop recuperada la moneda, amb una espenta va apartar al pinxo, va tornar l'aparell a la seva selecció anterior afegint el duro que faltava, i va començar un festeig nupcial amb la veu de la màquina que, avui en dia, encara dura.

En tornar de la mili, en Jaume Tresriures, com en una aparició, es va veure a ell mateix, dalt del mont Sinaí aconsellant a la gent que li preguntava:
- "el convent de santa Caterina"?(o un altre enclavament de la zona)
- "el segon congost a l'esquerra"
Contestat amb aquella veu seva, profunda, maca perquè sí.
Així que també es va buscar feina de guia o de "veu en of".

Com una "aventi" o un homenatge a la lleialtat l'episodi de la màquina, l'explicaven, la parella, trenta-nou anys després tot dinant a la taula, parada amb les estovalles quotidianes de cuadrets vermells, davant de les mirades i les boques burletes dels seus fills que completaven cada frase com si haguessin sentit aquesta història, cents i cents de vegades.
Un dels fills, el que semblava més gran, treballava ara, per la mateixa "Empresa de Treball Temporal" que donava feina a tota la família menys al pare que era fixa a l'empresa de transports metropolitans. Feia la veu que marca la ruta de la línia 54
d'autobusos urbans (Estació del Nord - Campus Nord), ja sabeu: "Propera parada: Roger de Flor - Granvia".
Ho feia des dels temps en què encara hi havia tramvies.
De tant en tant, per trencar la monotonia li canvien la línia.
El fill, deia, treballa donant acompanyament a l'acció d'una sèrie de reportatges sobre pobles Pirinencs, que fan a la televisió.
D'aquesta manera les persones, invidents, poden seguir, més o menys el guió, i la resta de gent, pot seguir el programa amb els ulls clucs, tot fent cops de cap, a l'hora de la migdiada. És una feina temporal com totes les que dóna l'E.T.T., però ha sentit a dir que l'empresa està contenta i voldrà fer servir la seva veu fins que s'acabi la sèrie.

La filla també està col·locada en la companyia de transports.
Tenia prioritat per agafar la feina en ser filla de treballador de la casa però de cap manera li varen voler fer un contracte fix, com el del pare.
Podia escollir, o veu de trajecte de línia o bé aquella veu dels ascensors del "metro": "tancant portes" i "ascensor, direcció, andanes".
Ella que tota la vida ha estat una noia inquieta i amant de l'aventura, de seguida, va seleccionar la de l'ascensor. Jo crec que per aquesta ànsia de viatjar que ha tingut sempre.

Però... Ai fillets!
Quan en una altra casa estaríem parlant de plena ocupació, a can Tresriures la tragèdia passava baixa com una boira que es vol quedar en un gorg.
Les coses ocorrien molt de pressa, no tenies temps d'assimilar un fet que ja en tenies un altre a sobre. Si et compraves el diari, encara no l'havies llegit, que ja havia canviat tota l'actualitat. Si seguies les enquestes de població activa, et feies un fart de plorar, inclús moria gent que no havia mort mai.
Davant d'aquest futur tan negre l'amenaça de l'atur volava de la mà que la boira de la desgràcia, volia deixar en aquella casa d'inquilins amb veus vellutades.
Aquell dia, després de dinar, el petit Tresriures, va voler parlar amb família, i així ho va anunciar mentre prenia possessió d'un plàtan del fruiter que feia de centre de taula, era el senyal de la fi de l'àpat, mai prenia cafè i molt menys tabac.
Fumar, en la seva escala de valors, era la pèrdua màxima de temps.
Hi tenia com una fòbia al fet de fumar.
Fumar mata, deia sovint, emulant els missatges tristos dels paquets de tabac.
-Avui, a la feina, el senyor Guadiana, el cap de personal, ens ha vingut a dir que l'empresa ha de plegar, que ja no necessitaran la meva veu, de moment.
El fill petit de la casa, era aprenent de "veu en of" en una mina a l'aire lliure, on es dedicava a fer el so de la sirena de començar i plegar la jornada així com el xiulet de la marxa enrere de les excavadores més grosses.
Va agafar les dues feines perquè si n'agafava solament una, amb mitja jornada, no li arribava el salari ni pel dinar. El sou no era massa alt. Més aviat no ho era gens El que li pagaven no va arribar ni per saldar la factura de l'acadèmia on es va haver d'apuntar per aprendre a xiular, ja que no en sabia.
Aquelles modestes feines però, eren una manera de treure el cap en l'ofici, essent el petit d'una saga tan reconeguda en aquesta especialització.
Al primer dia de quedar-se a casa, aturat, sense feina, va sonar el telèfon amb el seu dringar mecànic, impersonal, lleig, que es veia d'una hora lluny que no era fet per cap veu humana, que segur, li hagués donat un timbre més personal, més càlid.
En calçotets, samarreta imperi i barba d'hores va anar cap a la direcció delatora del so.
Joan Àngel Tresriures?
Soc Carmina Puig i li telefono des de l'empresa de treball temporal per donar-li l'adreça d'una nova feina on s'ha de presentar demà abans de les vuit del matí, porti roba còmoda i no cal que tingui bona presència. Li faran una prova i si a l'amo li interessa, se'l quedarà.
Com sempre dels assumptes econòmics ens n'encarreguem nosaltres i li pagarem la part de merda que li correspon...
Tota la jornada va estar un neguit, no sabia quina camisa posar-se, potser aquella, negre... de totes maneres la Carmina li havia dit que no feia falta que s'arreglés.
I si es posava aquella crua del coll Mao?...
Taaaant de temps a l'atur!
Havien estat les pitjors trenta-sis hores de la seva vida!
Es va trobar davant del mirall respirant dintre d'una bossa de paper, tal era el seu neguit.
Eren les sis, i quan la gent berena, ell ja volia anar a dormir perquè preveia que l'endemà seria un dia important. Recorda donar voltes i voltes per agafar una son que quan era a mà, fugia.
Al matí, suat, mal adormit, rep les gotes que la dutxa li escup com per despertar-lo d'aquell malson. Són les cinc del matí, però la Carmina de l'oficina li havia dit abans de les vuit i no era cas de fer tard el primer dia.
No sabia si posar-se colònia o no posar-se'n, potser els companys de la nova feina pensarien d'ell que era un vanitós. Al final no se'n va posar.

Agafat a la barra del metro es fa a sobre, mil conjectures de com seria la nova feina: veu d'aeroport; on s'acomiaden persones que no es veuran en molt de temps, veu de cine; aquella que avisa que apaguem els mòbils, veu de ....

Li estranya que a l'adreça que li ha dit la Carmina hi hagi un bar. Entra, demana pel senyor Carballeira tal com li han dit, surt una panxa amb davantal seguida per la resta d'un senyor que només ha obert la boca ja s'ha vist que era gallec.
(A partir d'ara, malgrat la complexitat de la tasca, intentaré traduir directament del gallec al català).
- Arribes molt d'hora, passa al final de la barra i demana on és el teu lloc de treball.
Li varen donar un uniforme negre i li va venir al cap que la seva camisa de coll "Mao", no li hagués fet d'amulet com d'altres ocasions.
-Posat això (li va dir un company amb pinta d'encarregat) i vés a veure al senyor Carballeira.
El capitost s'estava barallant amb un pop, els tentacles del qual no volien cap contacte amb l'aigua bullent. Eixugant-se les mans en el davantal, el va acompanyar, cap al començament de la barra i li va mostrar una màquina, expenedora de tabac li va dir per on podia entrar i li va donar una llista on posava per escrit tot el que havia de dir:
"Esgotat"
"El seu tabac, gràcies"
"Aquesta màquina, si pot, es queda el canvi"

En Joan Àngel es va mirar al senyor Carballeira de dalt a baix com si estigués buscant-li una taca, es va asseure a la cadira de boga que tenien la majoria de màquines en el seu interior, i suant molt es va disposar a fer la seva feina com li havien ensenyat a casa.
Talment com el pop de la cuina, al final es van deixar. L'un ficar-se en una olla d'aram amb aigua bullent i l'altre entrar i seure en un racó fosc d'una màquina amb un fort olor de tabac, mentre les gotes de suor feien carreres per l'esquena fins que arribaven a la goma dels calçotets, que tenia el paper de ratlla de meta.
De mentre pensava:
-Quina fortor de tabac, jo que no el puc ni veure!
-Jo que no he fumat en ma vida!
Tot sigui per mantenir ben alt el margalló de la família.
-Tot per la família.


Comentaris

  • Montseblanc | 30-12-2019

    Demà farà just dos anys que vas publicar aquest magistral relat que jo encara no havia llegit. Ets brillant, ja sé que em repeteixo, però és el que em ve al cap en acabar de llegir els teus relats. Ben escrits, plens d’intel•ligència, ironia, humor, acidesa. D’ells es desprèn un coneixement profund de la vida, una sensibilitat que capta tots els detalls, una ment desperta que grava i després reprodueix en paraules ben triades el que ens vol dir, el que ens vol fer sentir.
    Et ben juro que a la biblio he agafat llibres de relats que no valien res al costat dels teus. I no vull ser pilota ni avergonyir-te. Simplement, segons la meva opinió, ets molt bo. Espero que de tant en tant ens vagis deixant alguna coseta per aquí. Jo aniré fent camí entre les teves lletres.
    Et desitjo un molt bon any 2020!

  • Ets la repera![Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 03-03-2018 | Valoració: 10

    Quin tip de riure! La feina d'aquesta família és ben bé una cosa especial. Des de la Paquita, treballant dintre d'una màquina de discs ( quins records amb el Domenico Modugno!) fins al Joan Àngel amb la seva sinceritat: " aquesta màquina si pot es queda el canvi", passant per la feina de sirena a la mina i de xiulet de la màquina excavadora. Sempre em pregunto d'on treus aquestes idees. Deu de ser que tens una imaginació prodigiosa o una sensibilitat especial per a captar coses que només veus tu. Perquè jo sempre dic que la poesia i la literatura, en general, està en els ulls del qui escriu.

    Aquest relat no te l'havia comentat perquè no l'havia vist. Ja saps que no entro gaire a RC, no per manca de ganes, sinó perquè els poemes que escric últimament, de temàtica reivindicativa, potser no s'adeqüen a aquest espai. No vull molestar ningú i potser ho faria.

    Bé, company, que passis un bon cap de setmana i no facis gens de bondat.