Vellesa

De fet, no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que ens fan creure el que volen. Aquest fenomen, que no és nou, es troba agreujat pel fet que, manta vegada, no en som prou conscients. Estic francament convençut que, entre els temps que els nostres avis es feien llegir i escriure les cartes i ara, tampoc hi ha tanta diferència. O potser n'hi ha una de prou important: com a norma, ells eren conscients de les seves mancances; a nosaltres, en canvi, ens sol superar la supèrbia de pensar que ja ho sabem tot.

En un moment com l'actual, en què la major censura és la naturalesa de la pròpia informació que rebem, topar-se amb quelcom que trenqui la mediocritat general, encara que sigui de passada i d'una manera efímera, comporta, com a mínim, un motiu per a l'esperança. Acabo de veure per televisió un anunci d'aquells que comencen a dir les coses pel seu nom. Bo i acompanyant unes innegables ganes de vendre, la publicitat a què faig referència fa servir una frase que jo ja creia que havia passat a formar part de la semàntica històrica de la nostra opulent societat. Feia molt de temps que l'eufemisme "fer-se gran" emplenava les consciències de la gent, com a cosa normal i pròpia. L'anunci d'una entitat financera "molt nostra" (nostra?) fa servir el terme "ens fem vells" com a reclam publicitari. Sóc del tot conscient que l'eufemisme "fer-se gran" és tan ben intencionat com la majoria d'eufemismes que han fet forat dins del nostre codi moral. Malgrat tots els meus recels inicials, la inherent constatació que això és així no em permet opinar a l'entorn de l'oportunitat o inoportunitat d'aquest fet, si bé em deixa les mans lliure per acceptar-lo o no. Particularment defenso que ens "fem vells"; almenys jo "em faig vell" i si "em faig gran" és simplement perquè menjo molt més del que hauria de menjar...

Que em faig "vell" és una evidència incontestable. I procuro fer-me'n amb el convenciment que vellesa no sempre implica decrepitud. Envellir és un fet tan natural com néixer i créixer i, si s'escau, multiplicar-se. Desconec qui va posar de moda l'expressió "fer-se gran"; el que si sé, crec, és que, en fer-ho, va cobrir-se de glòria: a hores d'ara, bo i aplicant els seus benintencionats criteris, els casals d'avis, les excursions que es promouen per als jubilats i els geriàtrics s'emplenarien de Gullivers, Gargantues i Pantagruels en la seva millor època. Qui sap si l'origen pel qual jo sempre he trobat desafortunada aquesta locució tan caritativa, caldria cercar-lo als primers anys de la meva infantesa. Per unes raons que no vénen a tomb, però que són fàcils d'imaginar, els meus pares no em van haver de dir mai "menja que t'has de fer gran". Una altra mentida històrica, demostrable i prou arrelada: tot i menjar per deu, jo no he crescut pas gaire!

No fa pas gaire, una persona em va preguntar que què volia ser quan fos gran... Potser li havia d'haver contestat que, actualment, només podia créixer d'ample, però per no haver-li de donar tantes explicacions li vaig dir "avi: avi del meu avi". Si avui té la santa paciència d'arribar fins aquí en la lectura, sabrà que, aleshores, el vaig ben ensarronar...