Potser ja faig salat... (Xacó de cal Cameta. 9)

Potser, a hores d’ara, ja m’he guanyat el dret d’allunyar-me nord enllà, malgrat que la gent que l’habita no sigui ni tan noble, ni tan culta, ni tan desvetllada, ni tan feliç com apuntava el poeta...
Potser, a hores d’ara, ja m’hauria de començar a relliscar aquestes atàviques ànsies de llibertat i benestar que hom ens promet a mans plenes (això sí: després de votar-los).
Potser, a hores d’ara, ja no m’hauria d’aterrir el bram anacrònic i atàvic d’aquells qui han anteposat la força a la raó més clarivident i diàfana.
Potser, a hores d’ara, em caldria alçar molt més la veu i fer-me sentir en aquesta àgora infecta i tendenciosa on només s’escolta a qui més crida independentment d’allò que deixi anar a cada exabrupte.
Potser, a hores d’ara, hauria de tenir com a propi el somni marginat (no pas marginal) de tanta i tanta gent i esgrimir-lo a cor què vols i a cara descoberta.
Potser, a hores d’ara, seria bo que abandonés el meu tarannà de carallot impenitent i només cedís la meva dreta o el seient a aquells que se n’han fet dignes mereixedors.
Potser, a hores d’ara, hauria d’escometre com la vaca suïssa de Pere Quart; esdevenir brau furibund i treure’m per sempre més la màscara de la submissió i la condescendència insubstancialment gratuïta.
Potser, a hores d’ara, em caldria plegar els goigs i bescanviar-los per un solemne “a la mestra vas” tot fent de l’amenaça una contundent certesa.

Potser però, l’únic plausible de fer, ara com ara, seria tancar a les golfes de l’oblit aquest encotillat adverbi de dubte que em corseca i llençar-ne les claus al mar. Arribats fins aquí i, posats a triar, em cal procurar que aquestes claus naufraguin ben lluny de l’abast de cap nou cagadubtes en potència; cal fer vots per tal que el “potser” s’esvaeixi per sempre!
Aleshores, i sols aleshores, podria traurem del damunt aquesta motxilla plena a vessar de mentides, enganys i traïdories que hom m’ha posat a l’esquena i que me la fa traginar amunt i avall com un escarni a les meves flaques. Aleshores, i sols aleshores, seré amo de l’alè que em permetrà plantar cara al botxins que m’han anat assassinant a pessigades. Aleshores, i sols aleshores, podré rompre en mil bocins l’espill que em retorna la meva pròpia imatge deformada... I aleshores, i sols aleshores, seré prou lliure com per començar a entendre i endreçar l’estol de poemes que fa anys porto, mig d’amagat, a les butxaques de la meva casaca de peregrí orfe de rumb.
Aleshores, i sols aleshores, podré morir amb la mateixa tranquil•litat amb què molts de vosaltres podreu acompanyar, si us ve de gust, les meves despulles fins el prestatge.