El carretó roig.

Un relat de: sacdegemecs
El carretó roig
En motiu de l’esdeveniment gens excepcional, però sempre nou quan incideix directament sobre la teva família que estic visquen, he pensat que potser fora bo donar a conèixer un seguit d’anècdotes que en la seva majoria he sentit explicar i que em proposo anar publicant d’una manera força anàrquica en aquest setmanari, Forja, que com a castellarencs tenim l’obligació de sentir-nos-en del tot nostre. Sóc plenament conscient que cadascú dels amables lector tenen les seves, de vivències; per aquest motiu penso que resulta enriquidor compartir-les quan aquestes desprenguin alguna cosa positiva o, com a mínim, curiosa a aportar. Si no me’n surto us demano disculpes i faré silenci ben aviat.
Els fets relatats van tenir lloc els darrers dies de gener de l’any 39. El cas és que els ben o mal anomenats rojos anaven de retirada, tot abandonant al seu pas una quantitat ingent de vitualles i altres baluernes per alleugerir la càrrega i facilitar la seva fugida cap un destí incert. Els ben o mal anomenats nacionals els venien al darrera a una distància suficientment llarga (sempre he suposat que per evitar una lluita encara molt més estèril del que en realitat va ser en el decurs d’aquells llarguíssims tres anys) com per deixar espai entre la cua de arengada i el cap lluç. Els primers, van estimbar a cor què vols, part del seu llast al riu Ripoll. Així, doncs, sota el pont vell es va acumular un inesperat tresor que alguns castellarencs (en desconec la quantitat, però sembla ser que foren força) no van desaprofitar l’ocasió per intentar fer-ne ús, bo i tenint en compte els tres anys de guerra que havien suportat i una postguerra costeruda que gairebé cap dels contemporanis suposava tan dilatada. El meu avi, Victu i el meu pare Siscu, foren dos més en aquella munió de persones a qui les circumstàncies complexes que vivien van fer-los apropar fins a sota el pont a veure què hi havia i què es podia aprofitar de tot plegat.
Una de les coses en què el meu pare posava més èmfasi en relatar els fets, fou l’actitud de la seva mare (l’àvia que jo no vaig arribar a conèixer). Els que la tractaren afirmen que era una dona amb un caràcter força diferent al del meu avi Victu; un caràcter que es trobava a les antípodes al del seu marit. D’aquest episodi concret, m’han arribat un parell d’imputs -que se’n diu ara-, que considero curiosos si bé, sóc conscient que una vegada dites no tenen cap més valor que el purament anecdòtic. Sembla ser que pel poble va córrer la brama que, en els basaments del pont, hom havia col•locat unes càrregues de dinamita per fer-lo a miques i retardar al màxim la imminent arribada al poble de les tropes que els empaitaven. Així, doncs, enmig d’aquell gran guirigall de gent que fugia, de gent que recollia allò que altres abandonaren, de gent badoca que no feia ni una cosa ni l’altra... se sentia la veu de la meva àvia, Maria, que des de dalt cridava: -“¡Victuuuuu pugeu, pugeu, que volaran el pont! ¡Sisco, deixa el teu pare i vine cap aquí! ¡Mare meva, quin parell: entre tots dos no fan per un!”. Sembla ser que el meu avi sense fer gaire soroll i, més per necessitat que no pas per inconsciència, anava remugant “No en facis cabal, afanyem-nos a carregar, que aquests que marxen ja no en faran res d’això: ¡carreguem, carreguem!”. Doncs bé, el fet és que ningú va actuar contra el pont, ni contra la gent que omplia senalles, coves, sacs i rústecs carretons. Hagueren de passar vint-i-tres anys perquè una nova pólvora en forma d’aigua fes, en una infausta nit de setembre, el que la meva avia presumia que havia de passar a les acaballes d’aquell mes de gener. Així, doncs, l’escena apocalíptica que hom anunciava va acabar per arribar en forma líquida no pas com a bola de foc... tot és mal que mata, que diuen.
En el decurs d’aquesta narració he deixat palès que en aquest episodi hi va participar molta gent del poble de qui no en conec els noms; per a mi, doncs, són castellarencs sense rostre. De tota manera i com a complement del que estic explicant-vos, vull fer esment d’un castellarenc que hi era present. Per una particularitat crec que interessant i que pel bon veïnatge que sempre hem mantingut les respectives famílies, no puc estar-me d’esmentar-lo: és en Josep Cabré, pare d’un dels fundadors i col•laboradors d’aquest setmanari que ara teniu a les mans. L’avi Cabré tenia una lleugera avantatge respecte al meu pare i el meu avi: disposava d’una bicicleta i doblava el nombre de viatges que podien fer la immensa majoria de vilatans; en aquells moments tenir una bicicleta ja era un símptoma de distinció. Amb respecte, amb simpatia i sobretot amb una gran dosi d’afecte, queda dit per a la història.
Per acabar vull donar una pinzellada ràpida al perquè del títol que encapçala aquest text. “el carretó roig”. Del que he explicat aquí, poca cosa podria defensar amb un mínim de consistència si no n’hagués palpat quelcom, d’una manera física. És per això que vull apuntar que si una cosa en va sobreviure totes les vicissituds possibles fou un carretó que va esdevenir una de les eines de treball més imprescindibles de la meva família. Personalment, el vaig conèixer “tunejat” amb rodes de pneumàtic, donat que en un principi eren de fusta. L’adjectiu “roig” li he posat jo per denominar-ne l’origen primigeni, o com a mínim, de la policromia política dels qui en van ser amos una temporada molt convulsa de la nostra història. Arribats aquí, em plau recordar els viatges i viatges de tracció animal que el meu pare i jo mateix vam arribar a fer a pocs metres d’on fou abandonat anys abans. El portàvem carregat a vessar de sacs de fato d’avícola procedència a la torre d’en Carreras per abastir els horts que hom anomenava de Can Barba. Va ser durant molt de temps el nostre mitjà de transport particular... Així ho he sentit, així ho he viscut i així ho explico.

Comentaris

  • Anar carretejant[Ofensiu]
    Mena Guiga | 10-04-2017

    Jo tinc verbs del meu avi com 'carretejar', 'esterrajar' (quan es tractava d'escombrar i fregar la cuina!). Un home que ara ja no hi és i que va viure 93 anys. Durant la guerra va estar tancat a Deusto i va haver de veure gent tirant-se per les finestres. Va agafar angines i al principi als que en patien els donaven llet. Després, no. Contava que un li feia com unes pressions amb els dits als canells per curar-les. També, arran de la manca d'higiene, va agafar piorrea i les dents a fer punyetes.

    Hi ha una tirallonga de vivences de les persones de tots els temps. Ningú és estèril de vivences i si les conta i algú les explica, esdevé un xic immortal. O, millor: comprès, estimat. O d'altres adjectius, és clar.

    He escollit els autors el nom dels quals comença amb la lletra 's'. I m'he aturat al eu nick. Tot mirant que sigui prou atzarós. Explico: al fòrum de Relats, per tal d'injectar vida al Repte Clàssic (el més antic), vam quedar que qui el proposés (que és qui 'guanya', qui és triat pel convocant i jutge) cada dia, a més de penjar un nou tema-nova edició del repte, comentaria un relat de la vastes arques de l'espai virtual. Uf, ha quedat molt 'rotllo pesat'?

    Total: que el teu relat és el tercer, és el tercer dia que comento. Per ara no tinc participacions al que he demanat: escrits en base a 'Treure's el mort de sobre'. Ho dic per si et ve de gust de prendre-hi part.

    Pel que fa al 'El carretó roig'. El teu do narratiu és indiscutible. Un raig verbal ample, ric. Una història basada en la realitat, en aquest cas. Un tresor compartit.
    He 'notat' que havia estat escrit 'a raig', per alguna 'falteta' en la rapidesa orgànica.
    I em sembla que 'donat que' no és correcte. M'agrada saber de persones que ja no hi són i com eren, ni que siguin unes pinzellades. Imagino com la gent anava a arreplegar alguna cosa i la dona amb la por al cos avisant que pare i fill se n'estiguessin. Un relat per a amplificar moltíssim, penso. Tot i que bé està que estigui així. Tot en funció de l'energia del moment de l'autor.

    Afegir que he après amb tu. Sempre aprofito, d'on sigui que llegeixo, d'anotar vocabulari (que encara que conegui uso poc i m'interessa d'incorporar).


    Gràcies per, de manera així aleatòria, còsmicocasual, formar part dels relats que comento.

    Mena

l´Autor

Foto de perfil de sacdegemecs

sacdegemecs

75 Relats

36 Comentaris

66430 Lectures

Valoració de l'autor: 9.40

Biografia:
Em dic Felip Francesc Girbau-Corominas i Carné.
Tinc quaranta anys acabats de fer i cent catorze més en cartera.
En aterrar en aquest món de mones, hom va adonar-se que lluïa un parell de dentetes apuntant per damunt de les genives: a la sobrassada, al pollastre, a les faves a la catalana i als mugrons de la meva pròpia mare els havia arribat un nou enemic.
Vaig començar a caminar el dia 24 de juliol de 1962 a quarts de deu del vespre: d'aleshores ençà, sempre més he procurat anar a cavall.
Curiosament, la xerrera em va venir força temps més tard que les meves primeres passes; tot i això, penso que he recuperat el temps perdut amb escreix.
Amido un metre seixanta-set centímetres escassos i peso uns vuitanta quilos generosos. Aplicant uns senzills teoremes matemàtics podeu arribar a calcular el meu perímetre, el meu volum, el meu coeficient d'intel·ligència i el número secret que activa la meva targeta VISA ELECTRON.
Sóc papamosques, egòlatra, fascinant, delitós, enquimerable, audaç, circumspecte, inèdit, atent, arrogant, dandi, gràcil, munífic, natural, faust, diligent, robust, primmirat, eixerit, complidor, ponderat, faroner, receptiu, sensible i Membre destacat del Comitè d'Empresa.
Com a norma, no necessito cap excusa per deixar de fer alguna cosa; només la solc necessitar per fer-la.
No em dol que se'm tingui per un tafaner impenitent: tothom amb el seu fa el que vol i amb el dels altres tot el que pot.
Tinc hipoteca, esperances, somnis, un cotxe que acaba de passar l'ITV i un company molt pesat a la feina.
Penso que més val quedar-se per vestir sants, que per despullar borratxos. Per davant d'home casat sóc burro espatllat... i això ja ve de lluny: de quan els burros no se solien espatllar, com ara.
Perdoneu-me les meves il·limitades limitacions i ens trobem a la Geltrú, quan ens hagin fotut fora de Vilanova. Que Santa Llúcia us conservi la vista, en Casinos de Catalunya els estalvis i en Signal la dentadura...

Si voleu intercanviar idees amb mi, podeu fer-ho a
anvabi13@gmail.com